Huayhuash

Dedicat a Mayte Lanero


30 de juliol
De Madrid al cielo

Abans de que la capital d’Espanya, fidel al seu aforisme, ens catapultés a través del cel nocturn, camí de Lima, em disposava a passar sis delicioses hores acantonat en l’avorriment d’un banc d’aeroport, com un pòtol místic, precisament amb aquest entranyable llibre de Jack Kerouac a les mans[1], bocabadat i endormiscat, quan la empenta dels meus companys d’expedició –som tretze, de nou, mal número segons les supersticions algebraiques, però en tot cas amb prou massa crítica per a arrencar-me de les meves inofensives intencions lectores- m’arrossegà, a través d’un llarguíssim túnel de metro, fins a un gran entrepà de calamars que ens esperava, a preu d’or i sota una calor asfixiant, a la Plaza Mayor de la Villa y Corte.
Madrid sempre és soporífer, però encara ho era més sota la canícula implacable d’un migdia de juliol. L’asfalt es desfeia sota els nostres peus i l’entrepà de calamars era tan àrid com un sac de ciment. No hi havia prou cervesa Mahou per a calmar la nostra set, ni tan sols quan en Pepe Arranz, que és fill de Peñafiel, província de Valladolid, i te, doncs, certa carta de recomanació en els antres de Madrid, ens dugué, amb tota la bona intenció del món, a “La Torre del Oro”, un bar que presumia de ser la plaça de toros més sanguinària del país. A les curses de toros tot acaba en un bany de sang, però en aquella cerveseria, paradoxalment, eren els toreros els que s’enduien la pitjor part. Totes les parets estaven decorades amb fotografies esgarrifoses de pitons i corns que entraven per l’entrecuix o fins i tot per la boca dels maestros: l’art prehistòric de la doma, fet pura pornografia. Caps de toros guillotinats, ferotges encara, penjats com vells trofeus de cacera, vigilaven les nostres libacions. A còpia de beure’n, la cervesa Mahou començava a fer el seu efecte. A “La Torre del Oro” se segueixen escrupolosament les antigues normes d’hospitalitat: per cada got de cervesa, una tapa. Ensaladilla russa, olives i remolatxa amb ceba amanien les dantesques visions dels toreros maltractats. La carn fa carn, i el vi fa sang.
Al barri de La Latina, camí del vespre, ens adonàrem de que amb la única beguda amb que podíem signar la pau amb l’estiu era l’aigua fresca. Els ous estrellats que compartírem, com a bons germans, a Casa Víctor, passaren avall amb una gerra de cervesa i sis d’aigua de l’aixeta. La ressaca, en el quilomètric trajecte subterrani de retorn a Barajas, pesava com el plom.
En els grans viatges tot passa de pressa. Els que no estem acostumats al vertigen dels moderns transports acabem confonent, durant els trànsits, les ciutats, els aeroports, les cerveses i els metros. Era per això que m’hagués estimat més passar sis hores a l’aeroport, assegut davant d’un llibre, avorridíssim però sencer, que cremar-me pels carrers de Madrid, fet a miques i cendrós.

Punt i apart: Jo m’entretinc llegint. D’altres, com en Joan-Enric Torra –a falta de metge titulat, metge honorífic de la expedició, més endavant, ja es veurà, doctor honoris causa a les muntanyes dels Andes- mesurant amb un polsioxímetre la saturació d’oxigen a la sang. Davant de la porta d’embarcament del vol a Lima, als voltants de mitjanit, tots i cadascun dels membres de la expedició ficàrem el dit a l’aparell... i començà la neurosi. En Josep Torrent, precisament un dels més atrapats, com també es comprovarà en properes pàgines, per les mesures de l’endimoniat artefacte, tenia, de moment, d’altres problemes: pesada la digestió dels excessos madrilenys. En aquella hora crítica en que es necessita la son i no arriba –o en que arriba i no es pot dormir- l’amic Torrent encara no patia per la seva concentració d’oxigen a la sang sinó per la quantitat de xoriço a l’estómac. Diagnòstic: indigestió. Conseqüència: vòmit.



31 de juliol
¿Qui se’n recorda de Lima?

Fa sis anys vaig passar per Lima com un fantasma. O potser era la mateixa ciutat, el fantasma. La garúa, que és la perenne i humida boira que ofega Lima durant l’hivern, és tan desagradable com un drap mullat davant de la boca. Arribar a les sis de la matinada a l’aeroport Jorge Chávez, amb el cap als núvols i les mans al passaport, no va ajudar, precisament, a signar cap armistici amb Lima.
Els que ja havíem participat en aquell primer viatge sabíem dels tòpics de la capital del Perú: violència, inseguretat, misèria. Els que encara no la coneixien, de seguida se n’adonaren de que el solitari Paseo de la República –on havíem consignat, a la empresa d’autobusos Movil Tours els grans embalums dels nostres equipatges- a quarts de vuit d’un matí de diumenge és un lloc tètric.
La maledicció del turista és l’activitat. A més, com ja havíem comprovat en la escala a Madrid, el nostre grup tendeix a un cert horror vacui. La passivitat enceta nafres. No se sap estar quiet. Fou per això que ens trobàrem a la porta de la Plaça d’Armes, fent temps fins a la una del migdia, hora en que partia el bus de Huaraz, intentant descobrir qué s’amagava rere de la espessa garúa. No s’hi amagava res. O potser si: una gran tristesa. Ni la gent que poc a poc omplia els carrers, ni els xiringuitos que venien els primers tamales, ni tan sols la gallarda guàrdia del palau presidencial –l’estafador de torn era ara Ollanta; fa sis anys, acabaven de votar Toledo- podien vèncer la tristesa: la gent caminava hermètica, els tamales estaven freds, els militars, escassament marcials, menjaven xiclets i escoltaven la ràdio.
Els únics que mantenien una certa vivacitat en la mirada eren en Ricard Jorba i en Roger Matheu, però el seu secret no era d’aquest món. Després d’esmorzar per segona vegada –la primera havia estat gentilesa d’Ibèria[2]- en una cafeteria de la plaça (quan l’activitat compulsiva perd sentit, s’acaba sempre en un bar), culminaren l’àpat amb un parell d’intempestius però excitants Pisco Sour, el còctel nacional del país. De retorn cap a la estació d’autobusos, quan la marea humana havia trencat les comportes de l’ordre i envaïa aceres i cantonades oferint tot tipus de productes imaginables –blat de moro, llanternes, chicha, apòzemes d’amor, caldo de gallina, camises, la salvació eterna- només en Ricard i en Roger brillaven, com si fossin de colors en un món en blanc i negre. El poder del Pisco és màgic i ancestral; el de la pobresa, també.


A Huaraz

El trajecte en bus fins a la ciutat de Huaraz va ser traumàtic. Just quan començàvem a desempallegar-nos de la pèrfida garúa, que al peu de la serralada andina ja es batia, per fi, lentament en retirada, caigué la nit. Vàrem passar de la boira externa a la interna: els vidres de l’autobús varen entelar-se completament. La infinitat de giravolts que aconsegueixen fer pujar la carretera des del nivell del mar fins als 4.080 metres del Pas de Fortaleza, no els vaig veure però sí sentir en la boca de l’estómac. Els passatger que tenia al seient del davant, un xicot jove i prim d’ulls exorbitants de batraci, era de Mèxic i no es cansava de batejar a tothom amb la gràcia de pendejo. Era pendejo el xofer del camió que se’ns venia de cara, l’indi murri que s’asseia a la gatzoneta a la entrada d’una cebicheria, l’actor de torn –i de via estreta- que veia en la pel·lícula de video de l’autobús. Vaig arribar a Huaraz marejat, cansat, perdut –catorze hores d’avió i sis d’autobús et deixen fet un pendejo.
El nostre contacte a Huaraz, i en qui hem dipositat la nostra confiança i els nostres dòlars, es diu Enrique, a seques, sense cognom ni malnom: Enrique, i prou. L’home ens està esperant a la estació d’autobusos. Vesteix un folre polar de color d’oliva, uns blue-jeans i unes sabatilles esportives. Al costat dels indis amb ponxo i de les índies d’enagos i barrets llampants que atapeeixen els carrers, és tot un dandy. El negoci del trèkking és lucratiu. Els empresaris de la muntanya han fundat una nova casta. Per les mans de l’Enrique passen, en pocs minuts –el temps que triga en contar-los- quasi 8.000 dòlars. El conductor de Taxi Cholo que s’esgargamella entre la contaminació per portar un client a l’altre banda de Huaraz, cobra 3 sols per la carrera. L’abisme és infinit, i encara creix més si estirem més la corda: per un extrem l’escriptor Mario Vargas Llosa[3], amb cases posades a Lima, Madrid i Paris; per l’altre extrem, el camperol de Mitococha, sense jersei ni medicines, i amb la incertesa per la pitança de l’endemà. Els revolucionaris maoistes de la banda “Sendero Luminoso” –els terrucos- provaren de tancar, durant els anys vuitanta del passat segle, aquesta immensa ferida a base de sang i foc. Com totes les revolucions fetes amb els budells buits, necessitaven menjar-se el món i el món els devorà a ells. ¿On son ara els terroristes que llavors tenien poc més de dotze anys, amb els cabells curts i les idees lluminoses, i que per no dilapidar munició executaren milers de condemnats a cops de garrot i de pedra? Les borratxeres –tant les d’alcohol com les de sang- passen factura. ¿Fou un terruco aquest home que ara ven fruita, pacíficament, al mercat? ¿Era senderista la índia que ara atén la central de telèfons?... La llum del sendero s’apagà brutalment, de cop i volta. Tot ha quedat com abans –o segurament, pitjor. Els gringos que arribem al Perú amb la butxaca plena, exigint cervesa i Pisco Sour, perpetuem, sense saber-ho, el mateix desequilibri de sempre –el mateix que començà l’octubre de 1492.

Punt i apart: L’Enrique te sang índia. La seva pell és quasi tant olivàcia com el color del seu folre. El seu nas és ample i poderós, te els ulls minúsculs i els llavis molt fins. Però l’Enrique ha ultrapassat, en algun moment o en algun lloc, la barrera de la hipocresia. Els indis quètxues neixen hermètics, misteriosos, silenciosos. No coneixen la diplomàcia ni les dreceres de la tertúlia. Viuen en un món apart. És possible que genèticament encara no hagin assolit l’auto-estima suficient per a fer-se valer. El rostre d’un quètxua és totalment impenetrable, com una màscara de bronze. Fa por. En canvi l’Enrique ha après a somriure –encara que no en tingui ganes- a fer una broma –si li reporta un benefici- a encaixar un cop sense immutar-se. D’això se’n diu urbanitat, ma dreta, lògica empresarial –i també, com he dit, hipocresia.


La Giovanna s’ha fet tota una dona. Fa sis anys encara servava la elasticitat de l’adolescència –una bellesa transparent, sense acabar, com si li faltés un bull- però aquesta nit, quan he entrat a la Pizzeria B&B i l’he reconeguda, he confirmat que, a pesar de les seves corbes, que s’han fet més moroses i plenes, segueix sent la mateixa. Més enllà d’aquesta maduresa femenina que li ha suavitzat el somriure, tot el demés continua igual en el restaurant, com si haguéssim marxat tot just ahir per la porta: les parets i les taules de fusta, la tarte flambé, els Pisco Sour, el castellà esquerdat i gutural d’en Phillipe, el propietari, quan surt a saludar al seu compatriota Bruno Macron, encara que en Bruno, com a tot arreu, es presenta com un francès... de Manresa. En un país tan inestable, on un terratrèmol ho pot esborrar tot en segons o un negoci s’ensorra amb la velocitat d’un allau, és d’agrair que la Pizzeria B&B no hagi canviat gens en sis anys.
La Giovanna és criolla: traspua l’alegria despreocupada que dona la sang mediterrània. Sap riure –un be afegit en una terra tan seriosa i muda. Les ninetes dels seus ulls, malgrat la negror índia, sense relleu ni profunditat, que ha heretat, son dues càlides brases. Ha après, en sis anys, a ser una excel·lent experta en relacions públiques –a deixar-se fotografiar amb els clients, a aplaudir les seves facècies. La Pizzeria B&B és un negoci per a europeus, muntat per un europeu. Les classes autòctones més benestants de Huaraz –la generació que ha fet fortuna gràcies a la roda de la fortuna dels trèkkings- també hi venen a sopar i a pagar els preus europeus de la seva carta, però a l’igual que els consolats i les ambaixades son illes en mig d’un oceà, la B&B és un parèntesi obert, en suspens, entre mig de l’agredolça cuina chifa i de blat de moro que impregna els carrers de Huaraz.
Per a un nouvingut, encara matxucat pel jet-lag i les eternes hores de viatge, aquest restaurant representa una taula de salvació. M’haureu de disculpar aquesta debilitat. Sempre intento submergir-me, l’abans possible, en les aigües fredes d’un nou país, però l’entranyable retrobament amb la Giovanna i la cruixent tarté flambé au fromage et onion d’en Phillipe tenen la culpa de que continuï creient encara, al menys per unes hores, que els Reis Mags existeixen.

Punt i apart: Mitjanit. Hotel Casablanca. Un mediocre establiment amb l’aigua de la dutxa tèbia i finestres que no tanquen be. A l’altre banda de l’acera, el mercat Central. Deixalles i fermentació. Un silenci cansat. Pel carrer passen alguns taxis i ombres fugisseres s’esmunyen per les cantonades. Calma tensa –com diria el part d’un corresponsal de guerra.



1 d’agost
La teoria de la evolució, segons Darwin

La teoria de la evolució no l’explica, com era d’esperar, Charles Darwin, sinó Darwin Jamanca, el nostre guia, un home de trenta anys, fet i dret, que, com tots els quètxues, te i tindrà cara de nen tota la vida. No hi ha indis amb els cabells blancs, ni arrissats, ni calbs, ni amb barba. Als setze anys tenen el mateix rostre que als setanta. Aquesta característica, que em provoca un sentiment paternalista, m’obliga a parlar-los-hi lenta i clarament, com si ho fes a un nen, però a la vegada em resulta inquietant, pertorbador, com si realment no parlés a un home sinó a una màscara de bronze.
La particular teoria de la evolució d’en Darwin arrenca, com tota bona teoria genètica, amb els seus ancestres. El seu avi conegué els membres de la Escola Suïssa, que descobrí i obrí al món la Cordillera Blanca, i d’ells aprengué els rudiments del primer andinisme. Com els sherpes a l’Himàlaia, els indis de Huaraz que iniciaren les primeres escalades als Andes hagueren de canviar completament la seva cosmovisió de l’Univers. Els apus i els mukis de les muntanyes foren exorcitzats, poc a poc, pels piolets de fusta de mànec llarg i els pesats grampons de ferro colat. El seu pare, Victor Jamanca, heretà la mateixa por i la mateixa empenta per a superar-la. La incipient nissaga de guies heretava, també, com a objectes sagrats, l’obsolet material de muntanya que passava de ma en ma: cordes de cànem, botes de claus, jerseis de llana. Encara avui en dia, en Darwin, que és tot un expert escalador que ha vençut les més atrevides vies dels Nevados Alpamayo, Huantsan o Huascaran, ha de conformar-se amb les engrunes de material que els seus clients li venen o regalen: calça unes pesades botes de plàstic de fa vint anys i s’abriga amb un inadequat anorack d’esquí. Però l’hàbit no fa al monjo. La mateixa passió alpinística ja estava allà, fa quinze anys, quan en Darwin fou convidat a escalar, com a debutant, la cresta mixta de gel i roca del Nevado Churup i va eclipsar, en valor i recursos, als propis guies titulars que el tutelaven. Aquella primera acrobàcia li obrí les portes de la Escuela de Guías de Huaraz, on aplicà la traça que ja tenia en fer nusos al lligar els matxos que de petit arriava a les chacras i desenvolupà, a més de les tècniques imprescindibles d’escalada, el sisè sentit de tot bon guia: estar present només quan el client ho necessita. Va participar en les primeres expedicions d’ajudant de cuiner, escalant també, en aquest context, la rígida i inevitable jerarquia social de les agències de trèkking, fins que, després d’exercir de cuiner i de segon guia, va arribar a ser finalment el guia temperat i serè que ara parla sempre en veu baixa, sense pressa, calmosament, tant si es tracta d’explicar un acudit com de donar una ordre al client que, en un pas compromès de la cresta, depèn completament d’ell.
La teoria de la evolució d’en Darwin es complementa, fora dels intensos i febrils mesos d’activitat alpinística –de juny a agost, encadenant trèkking rere trèkking o escalada rere escalada- amb feines de construcció i ma d’obra a Huaraz, durant la època plujosa, a l’estiu austral.
Tot aquest comprimit resum de la vida d’en Darwin Jamanca (en quètxua Jamanca vol dir descans, una autèntica paradoxa) el vaig anar desgranant, amb la imprescindible calma i tacte amb que s’acondueixen les converses a Sud Amèrica, dia a dia, durant les llargues esperes a les collades, en els dinars de campanya al peu dels Nevados, o junt al fogó calent de la cuina. En el primer moment en que l’Enrique ens presentà Darwin, al petit menjador de l’Hotel Casablanca, era tot just un perfecte desconegut, simplement un home vigorós i bru que tenia cara de nen.


Punt i apart. La filla d’en Darwin, que te onze anys, es diu Heidi. No se pas si el personatge de Joana d’Spyiri, a les muntanyes de Suïssa, en la versió literària o presumiblement en la més moderna i popular de còmic japonès, ha tingut alguna influència en la decisió, però si més no, al peu dels Andes (canviï’s la “n” per una “l” i tindrem els Alps) Heidi és un nom suggerent.
A tota Amèrica del Sud, a l’hora de batejar els nadons, s’ha produït, durant els darrers anys, un desplaçament dels noms precolombins (Hisao, Tupac, Eliazar) i espanyols (Pablo, José, Enrique) cap als anglosaxons, sobre tot d’influència nord americana. La literatura, però sobre tot la televisió i els films, i fins i tot l’esport o la música (en resum, l’star system), han capgirat el magí dels pares inexperts fins al punt de que, ultrapassant les gràcies més habituals (el mateix nom de Darwin n’és un exemple), s’han precipitat en la més absoluta decadència al batejar els seus fills com a Michael Jackson, Marilyn Monroe o Màgic Johnson. Ni un nou rebrot malsà del terrorisme de Sendero Luminoso podrà ja exterminar aquesta nova i sibil·lina invasió imperialista. Els fills de la propera generació es diran Coca-Cola o Pringles, i els de pares que hagin llegit la premsa, amb una mica de sort, Barak Obama.



Víctor Jamanca, antic rei dels inques

Quan vàrem arribar amb la van a Pitec, un petit caseriu dispers al peu de la Cordillera Blanca, es concretaren de seguida, del no-res, dos personatges que, evidentment, ens estaven esperant.
Per a un observador neutral, dos persones en mig de la immensitat son una anècdota, però al Perú, on la religió no contempla la possibilitat de les reencarnacions, com a la Índia, i per tant es te més pressa per a treure profit d’una sola vida, una determinada persona en un determinat lloc, encara que no ho sembli, sempre te alguna cosa a fer, alguna feina que complir, per molta lentitud que hi esmerci o aparent desinterès que hi dediqui. Un dels personatges de Pitec és el cobrador de les entrades al Parque Nacional de Huascarán, i s’adorna amb una jaqueta amb les insígnies del seu càrrec i unes flamants boletas que distribueix previ pagament de 5 sols per persona. La seva tasca és esperar, amb paciència, a quasi quatre mil metres d’alçada, a ple sol o sota la pluja, l’arribada d’un turista i cobrar-li el peatge. Potser en un dia caçarà mitja dotzena d’incauts gringos, o potser cap, però l’home ja te el seu destí en el món, la seva feina que complir, per molt que el dia sigui llarg i inacabable. L’altre personatge que se’ns acosta te més pes específic: vesteix una camisa blanca, uns pantalons de mil ratlles diplomàtic, i es tapa el cap amb un monumental barret d’ala ampla i cilindre altíssim, a la moda del altiplano. Tot ell és petit i compacte, de proporcions simiesques, quasi tant alt com ample, però el barret desaforat li afegeix un punt d’esveltesa –una gràcia insospitada. Com tot bon indi, la cara, d’angles prominents, no revela cap edat. Te la pell llisa i estirada, com una jove verge, d’un color de bronze vell, la enveja de qualsevol banyista escandinava a la Costa Brava, el nas aixafat, grossos llavis tumefactes i ullets diminuts però vivíssims. El gest de benvinguda l’obliga a somriure, però el seu estat natural és sever, sorrut, digne, amb tot l’orgull d’un príncep, o més aviat d’un rei, perquè el petit home és el pare d’en Darwin, en Víctor Jamanca, de seixanta anys d’edat i de dilatada experiència andina, i per ambdues prerrogatives –edat i experiència- es mereixeria més, en escales monàrquiques, el segon títol que el primer. Però el temps dels inques ha passat avall i dels possibles beneficis nobiliaris en Víctor ha passat simplement al títol de segon guia, o ajudant de guia, de la nostra expedició. Tenir seixanta anys, a Europa, és estar a les portes de la jubilació –i gairebé de la inutilitat. En Víctor, malgrat una osteoporosi que el turmenta –i que més endavant del trèkking confessaria al nostre doctor honoris causa, en demanda d’un remei o medicina que no existeix- manté els nervis d’acer, tibants, espectacularment útils, i durant la expedició a Huayhuash tan aviat muntarà les tendes de tot el campament –sempre amb la figura elegant i silenciosa de digne barret alt- com escalarà, de primer de la cordada, l’aguda Torre del Diablo Mudo, a més de cinc mil metres d’altura, piolet en ma, sense ni despentinar-se, amb lleugeresa d’insecte i precisió de rellotge.
L’home parla un espanyol escadusser i telegràfic, tota la seva cultura l’ha desenvolupat en quètxua, i la comunicació amb nosaltres, moltes vegades, es limita a un parell de “Ia!” i a un gest d’aquiescència. Frontalment sempre em somriurà i em preguntarà, servicial, “¿Todo bien, Señor Jaime?, però de gairell, quan l’escrutava sense ell saber-ho, encaterinat en les seves cabòries, m’impressionà per la seva espartana seriositat. Aquesta bretxa infranquejable que ens separa m’ha ajudat a mantenir-lo en un pedestal, una mica distant i inassolible, accentuant la primera impressió, quan el vaig conèixer a Pitec, de ser un antic rei inca.


La llacuna Churup

La primera, i potser la més important, de les dotze proves d’Hèrcules que tot aspirant a andinista ha de passar, és la de l’aclimatació. El mal d’altura és una loteria. Cap certificat de bona conducta als Alps, ni tan sols antigues experiències en alçada, n’avalen els anticossos. Una excel·lent manera de sucumbir als seus encisos –i de que els corresponents guies sàpiguen de quin mal han de morir els seus corresponents clients- és programar una aparentment inofensiva jornada d’aclimatació, pujant, per exemple, fins a la llacuna Churup.
Des de Pitec, un camí sense gaire contemplacions, s’enfila durant sis cents metres fins al poal de color turquesa que és aquest petit llac al peu del seu particular Nevado. Una primera presa de contacte amb els Andes sempre deixa bocabadat. L’avantatge d’un canvi climàtic galopant –i presumiblement nefast- és que, ara per ara, la estació seca a Huaraz garanteix quasi sense marge d’error un dilatat bon temps meteorològic, amb atmosferes prístines i suaus vents higiènics, durant setmanes. Venint de la incertesa mediterrània dels Pirineus, o sobre tot, com en la última experiència de fa tres anys, del llòbrec monsó de l’Himàlaia, l’aire pur de la serralada andina és una meravella incomparable. Les puntes dels cims brillen com joies, les impossibles arestes de gel semblen a tocar de ma, fins i tot el gegant Nevado Huascarán, a més de vuitanta quilòmetres de distància, s’eleva com un nítid i dolç plat de nata. El preu a pagar per tota aquesta bondat climàtica és una flagrant desertització. Als Andes no existeix la tebior dels boscos atlàntics del Pirineu, ni els grassos plats de dalla dels Alps, ni les selvàtiques jungles als peus de l’Annapurna; als Andes es passa, sense mitges tintes, de la última llenca de la gelera al més complet desert. El contrast és brutal i desconcertant. L’únic arbre –a penes un arbust- que agonitza més que medra en aquests polsosos pendents, és el quenoal, entortolligat i assedegat, la curiosa escorça del qual es pot rebregar com un full de paper maché.
Pujant pels últims graons de la llacuna Churup (un pas penjat de roca on algun bon samarità, segurament gràcies al pressupost que paguem els visitants per a entrar al Parc, ha instal·lat uns cables i filferros per a fer més segura l’ascensió) fem el procés a la inversa: després de trescar durant més de dos hores sota l’implacable sol del desert, desemboquem en la fresca corona de les aigües refulgents del llac i als mateixos peus del Nevado Churup, que, a pesar de manifestar clars símptomes de retrocessió glaciar, encara manté, amb els seus vertiginosos pendents de gel, un vigor alpinístic envejable. En principi, tot son flors i violes. L’ànim de la expedició toca sostre. Però els virus del mal d’alçada ja estan fent la seva tasca de sapa, pels uns abans que pels altres, especialment pels ex-fumadors, com en Roger Matheu, que jeu exsangüe sobre una pedra, amb tots els Andes rodant-li pel cap, i sobre tot pels encara fumadors, com en Miquel Xofra, que malgrat acceptar els seus límits i haver contractat un cavall, a la seva única disposició, per a tot el trèkking, ha fet l’ascensió fins a Churup a peu, estossegant, marejant-se i flirtejant amb l’abisme. Per a en Miquel va ser el principi del final. Com ell mateix va acabar reconeixent, els Andes li van fer estirar més el braç que la mànega.
El descens de Churup fou decisiu. Els apus andins semblaven avisar-nos de que no donarien el braç a tòrcer tan fàcilment. En Ricard Jorba, agafat com un mono als cairats cables d’acer, es tallà profundament un dit. Un rajolí de sang anava tintat d’un vermell de cinabri les roques del camí. En Joan-Enric, que com a metge va haver de fer moltes hores extraordinàries, va començar la seva meteòrica carrera cap al doctorat embenant aquesta ferida. A l’arribada a la van, era en Pepe Arranz el que manifestava clars símptomes de defalliment. “Son les masses hores de viatge” –s’enganyava- “Res que no curi una bona dormida”.

Punt i apart. A Huaraz no és or tot el que lluu. Massa mimats per les atencions que ens havia prodigat el dia abans la Giovanna, el segon sopar –massiu: a part d’en Pepe, que com ha promès, vol curar la seva febre amb son, els demés, com la marabunta, arrasem i col·lapsem allà on aterrem- fou un fracàs.
A Huaraz hi conviuen les primeres atencions a la europea amb les últimes idiosincràsies del tercer món. És un fet, però no tothom el coneix, o encara pitjor, l’accepta. L’atzar ens porta a la Pizzeria Pub, on una rodanxona noia es veu desbordada per les nostres fam i exigències. Se senten les primeres queixes i exabruptes. En un racó de la meva existència, em dolen. Les cerveses cusqueñas arriben tard, tèbies i obertes; la lassanya de verdures és de carn; la massa de la pizza resulta excessivament tova. Qualsevol rebaixa dels sacrosants drets del client a estar perpètuament satisfet és inadmissible.
La majoria del grup se’n va a dormir a l’hotel amb la cua entre cames. Uns pocs repatanis, a mig camí entre la nostàlgia del paradís terrenal i les ganes d’ofegar les penes en alcohol, travessem l’acera i plorem, amb un litre sencer de Pisco Sour a la vista, sobre la comprensiva espatlla de la Giovanna.



2 d’agost
Chiquián

Chiquián és una població higiènica, de carreres rectilinis i nets, sense a penes tràfic rodat. Arribant de Huaraz –i més enrere, encara, de Lima- és un respir. Des de la capital del país, hem anat de menys a més. El provincialisme que ni Lima ni Huaraz aconsegueixen espolsar-se del damunt, a pesar dels gratacels de la primera i de la emergència econòmica de la segona, Chiquián l’accepta sense cap sentiment de culpa. L’autobús que ens porta cap a la serralada de Huayhusah, ha fet una parada a la seva Plaza de Armas per a que estirem les cames, comprem fruita i beguem un estrany cafè. Al menjador d’un petit i polit restaurant, em serveixen una tassa plena d’aigua calenta fins al cap de munt, i una petita gerra de porcellana amb un concentrat de cafè. La moda local mana de barrejar els dos líquids i aconseguir així una infusió aigualida i repugnant. Jo m’estimo més, dissimuladament, sortir al carrer per a llençar l’aigua calenta, i beure’m el concentrat de cafè –dens, gairebé sòlid- d’un sol trago. La espès beuratge m’arrabassa la gola però m’injecta la cafeïna directament fins al cervell.
La Liliana, mentre pesa i cobra els bizcochitos que en Carles li ha comprat, no pot evitar un somriure (dents blanquíssimes i perfectament alineades) que acaba en franca rialla. Amb les seves ocurrències i bromes, en Carles Nieto te el do d’ensulsiar barreres, fins i tot les de les places més fortes, com la Liliana, que és una venedora de fruita, seriosament quètxua, i que al principi es desconcerta amb les preguntes d’en Carles. Però de seguida riu. Envoltada de fruites, en una botiga del carrer principal de Chiquián, ens ensenya els noms de les que no coneixem o bateja les que ja coneixem amb nous noms sonors i inesperats. L’alvocat, al Perú, és palta; i els préssecs, duraznos. Unes petites fruites verdes, de pell dura, son els pepinos, amb polpa rugosa, d’aspecte equívoc, però de delicat sabor. I els bizcochitos que la Liliana ven, finalment, en una paperina, a en Carles, son uns plàtans diminuts i madurs, saturats de sucre, que devorem mentre badem pels carrers del poble. Quan, una mica més tard, tornem a pujar a l’autobús i passem per davant de la fruiteria, la Liliana ens acomiada efusivament, com si ens conegués, ja, de tota la vida. Chiquián, com els bizcochitos, ens deixa un bon gust de boca.

Punt i apart. Obro un parèntesi per a presentar un personatge que hem conegut aquest mateix matí, quan en la intempestiva matinada totalment fosca de Huaraz, se’ns ha colat, com un espectre –com un espectre no ha dit res, ni el bon dia, i si ho ha fet ha estat en sordina, en tot cas sense convenciment- a l’autobús. És en Pedro. Simplement Pedro. Més endavant, en les llargues vetllades a les tendes, quan tots acabarem sincerant-nos, sabrem que el cognom d’en Pedro és Pulido, natural de les illes Canàries, un professor d’institut amb una reprovable tendència a estar massa temps de baixa –més d’un any, ens confessa, com a venjança per una ofensa laboral- que te prou diners, paciència i, evidentment, temps, per a perdre’s durant un mes i mig per Sud Amèrica, viatjant completament sol, descobrint els secrets de l’alpinisme i matriculant-se, com a solitari que és, en el nostre trèkking en qualitat d’oient. L’Enrique ja ens havia advertit de la presència en el nostre grup d’aquest curiós home, que ha pagat i porta el seu propi seguici –un guia que és a l’hora cuiner i un parell de matxos- per qüestions merament logístiques. Compartirà amb nosaltres la meitat del circuit per a, a partir del Nevado Pumarinri, continuar amb la seva reduïda tropa més o menys en solitud.
En Pedro és, d’antuvi, un enigma. Per a ser canari, demostra una falta d’eloqüència inusual. Respon a les nostres primeres preguntes amb monosíl·labs. És una persona que no es fa estimar. Més endavant, gairebé a la frontera de donar-lo per inútil, començà a manifestar una tímida sociabilitat que anà, in crescendo, fins a límits insospitats: demanar-nos les restes de menjar que nosaltres no ens acabàvem, iniciar-se en el sempre complex món de les flatulències, i fins i tot, en el dia de l’acomiadament, fondre’s en emotives abraçades amb cada membre del nostre grup.
En Pedro Pulido començà com a convidat de pedra i acabà, no sent imprescindible però si al menys entranyable. De persona insignificant acabà en company habitual. Una ombra que ens seguia per tot arreu.


En camí cap a Huayhuash

A Chiquián s’acaba la carrera asfaltada. El polsegós camí que baixa, vertiginosament, cap a les fondalades de la vall, te els giravolts massa tancats per al nostre autobús. A pesar de ser petit –un Mini Bus- el sobrepès que carreteja (amb nosaltres tretze, els dos cuiners, els dos guies, el xofer, dos ajudants, tot el nostre equipatge i les caixes amb les tendes d’acampada i el menjar per a dotze dies) és excessiu. Diverses vegades hem de baixar del vehicle i contemplar com el xofer maniobra a frec de l’abisme. Abocats sobre la vall, descobrim, en el proper horitzó, les gegantines muntanyes de Huayhuash. El sol zenital les dibuixa com grans siluetes blavoses. Atreuen qualsevol mirada. Son omnipresents. El Yerupajà, el cim més alt, de més de sis mil sis-cents metres, marca una fita en el seu centre. Com sempre passa, el primer contacte visual de l’alpinista amb el seu repte és un moment intens. Veient la grandesa de Huayhuash se’m posa la pell de gallina. La seva bellesa és ferotge. Em sento insignificant i dubto –com tantes altres vegades- de la meva pròpia empenta. Tenir por de les muntanyes és encara, per a un alpinista, un símptoma de lucidesa.
La Elvira sí que és una dona amb empenta. En un país, i dintre d’una ètnia, on el mascle encara manté totes les prerrogatives, és la propietària del Mini Bus en el que viatgem i ho demostra, com el capità d’un vaixell, donant ordres taxatives –telegràfiques, quasi com xiulets a un gos- al seus subordinats. Sembla una dona de ferro. Te els cabells d’un ros brut i apagat, i el seu nas és massa recte per a un rostre indi. Aquesta fesomia pobre, una mica desballestada, li confereix un aire castrense. Em fa, potser, tant de respecte com les muntanyes de Huayhuash a les que ens acostem. Tant la una com les altres semblen inaccessibles. Ensorrats al fons d’una vall desèrtica, sense chacras ni chozas ni cap vestigi de vida, circulem lentament, entre sotracs i remolins asfixiants de pols.
Després de molts quilòmetres –sis hores de trajecte des de Huaraz- arribem a Llamac, una població remota, perduda, aixafada pels pendents de les muntanyes que li cauen al damunt. Llamac és una nova volta de femella en el camí cap al no-res. Però aquesta sensació és més aviat un miratge pels que hem arribat aquí, en poc més de vint-i-quatre hores, des de la monstruosa Lima. El desolat aspecte de Llamac és només la lectura primera i superficial que fem els opulents turistes. Si ens hi fixem millor, a Llamac hi ha un parell de comerços, obrers que arreglen un carrer, una escola i un parell d’esglésies –la catòlica, tradicional, i la d’algun miracler evangèlic, sempre amb un nom ampul·lós i llarguíssim. Llamac es mou, viu, creix. ¿D’on raja el diner suficient, en un país on el pressupost a penes cobreix els excessos del president de torn, per a finançar el creixement d’una petita comuna rural perduda als Andes? La resposta és: de la nostra butxaca. Un home carregat amb insígnies que volen legitimar la seva autoritat, fa parar l’autobús al mig del carrer principal de Llamac. Fa uns anys, aquest home hauria estat un terruco de Sendero Luminoso i les nostres vides, a hores d’ara, no haguessin valgut res. Avui en dia, l’home no porta cap fusell ni passamuntanyes, i les nostres vides valen tant com quinze sols cadascuna. La revolució maoista ha baixat dels altars i s’ha fet home. Flirtejant amb la legalitat, a mig camí entre l’ajuda d’una ONG (¿Turistes sense fronteres?) i l’impost revolucionari, les comunitats rurals de tot Huayhuash s’han organitzat per a extreure del gringo tot el profit possible. Per cada comunitat, un peatge. A canvi d’una boleta llampant, ben impresa, i on se certifica la contribució del passavolant a la comunitat, cal pagar per l’usdefruit del paradís. En Carles, sempre el més agut i valent del grup, pregunta, sense embuts, d’una manera paternalista: ¿Cómo se distribuye este dinero?, a la qual cosa el cobrador respon amb una rècula de bones i confuses intencions. La prova és, potser, el moviment i l’activitat que, després d’una primera i superficial ullada, es detecta a Llamac. No és cap revolució però al menys és una evolució. Val la pena creure en la bondat d’aquestes gents.


Les mines de Pallca

La carretera acaba a Pocpa, tres quilòmetres aigües amunt de Llamac. Pels que pensaven que Llamac era el final del món, Pocpa ha caigut ja del mapa: poc més de dues dotzenes de casa de fang cuit, amb els sostres d’uralita, i una explanada plena de pols on ens esperen els nostres traginers, amb vint-i-un burros i tres cavalls. L’arribada d’una expedició a Pocpa és festa gran. Els nens s’acosten, una dona que rentava roba al riu ens mira incrèdula, i la Maribel, amb el corresponent bloc de boletas a la ma, se m’acosta amb males intencions.
La Maribel és jove, però te l’ànim castigat de les camperoles sense il·lusions. Gasta barret tradicional, altíssim, i va embolicada amb una pollera de colors llampants. Te una panxa voluminosa, no sé si per motiu de la maternitat o perquè sota d’aquests complexes enagos que usen les dones andines hi amaga el seu aixovar complet. Les dificultats de l’idioma comencen. El castellà que parlen a Pocpa és rudimentari i insuficient. La llengua quètxua, a pesar de que, com ens asseguren a tot arreu, ni s’aprèn a la escola ni es fomenta des de cap àmbit, es manté vigorosa a la Cordillera. La Maribel, que suposadament alterna amb estrangers en la seva tasca de cobradora del peatge, amb prou feines m’entén i encara més precàriament es fa entendre, tots els verbs en infinitiu, sense a penes preposicions, com parlen els apatxes en les pel·lícules americanes.
Un cop enllestits els preparatius, estibades ja les mules amb tot el carregament i satisfets els nostres deutes amb la pagesia local, comencem lentament la caminada. Tenim per endavant dotze dies entre el cel i la terra, un circuit sencer i circular de tota la serralada de Huayhuash, com una peregrinació al voltant d’aquestes imponents muntanyes; dotze dies plens d’aventures –i de desventures; dotze dies sense cotxes, ni telèfons mòbils, ni programes de televisió, incomunicats del món. La travessia serà llarga i –encara no ho sabem prou be- dura.
La calor del migdia és molt intensa. El sol cau com plom fos. La vegetació és inexistent. Recorrem la vall a través d’una ample pista de terra que s’ha construït amb la única finalitat d’accedir a les mines de Pallca, una terrible queixalada a la muntanya, a 4.780m d’alçada, que inunda els vessants de regalims ocres i tones d’escòria. A peu de la carretera, a les instal·lacions d’accés a les mines –una sèrie de barracons, sitges d’utilitat desconeguda, un parell de bulldozers, tot en una atmosfera insana i inquietant- ens espera un militar amb uniforme de camuflatge i unes estranyes ulleres, molt grans i transparents, que li protegeixen els ulls de la pols que aixequen els enormes camions que s’enduen el mineral. A pesar de la espartana parafernàlia militar, sempre preocupant, l’home somriu mentre nosaltres, un a un, inscrivim els nostres noms i números de passaport en un paper llardós i ple de pols que, de ben segur, anirà a parar al fons d’un calaix per sempre més. Però si les normes acostumen a ser absurdes, les militars encara més, i cal obeir. El prometedor somriure d’aquest pobre militar propicia el diàleg, tímid al principi, sobre les informacions bàsiques entre desconeguts, sobre tot els nostres llocs d’origen, que remeten, de seguida, al saber que som de Barcelona, al futbol. Perdut al peu dels Andes, tancat en una garita de guàrdia, destinat al cul del món, el militar confessa, avergonyit com un nen petit, que és hincha del Real Madrid. Menys mal que l’home no recorre a la seva autoritat, i per extensió, a la violència, en un país on la frontera entre la una i l’altre és molt difusa, quan en Pepe Arranz, a boca de canó, exaltat per les rivalitats futbolístiques, que son, després de les polítiques, les que més insídia i mala baba gasten, li espetega: “Así que eres una merengona...”. Els més pusil·lànimes ja temíem acabar en un insalubre calabós de la mina després de l’epítet, però l’home sembla no acusar rebut, segueix somrient, tal vegada desconeix el significat despectiu de la paraula –i per la paga, en femení. El possible conflicte no esclata. Tots passem a l’altre banda de la barrera. Deixem a la esquena el sòrdid ambient industrial –tan desavinent en aquest entorn muntanyenc- dels accessos a la mina de Pallca i retrocedim fins al neolític.


Retorn al neolític

Una pampa d’herba fresca, on el riu Llamac es demora en amplis meandres, s’obra davant nostre. La vall, fins a aquell moment estreta i ofegada per les muntanyes, s’eixampla. Enlloc de les anodines construccions de la mina, en un contrast tan brutal que no s’acabava d’entendre, petites cabanes de pedra seca, cobertes amb sostres inclinats de palla, esquitxen els prats. De la remor de ventiladors, motors de camions i pales mecàniques, hem passat, de cop i volta, al silenci total. A l’alta vall de Llamac encara es viu com al neolític, set o vuit mil anys enrere. Pel sostre d’algunes d’aquestes cabanes –chozas- el fum blavós de la llar, d’acre perfum d’excrements secs, mandreja, sense cap xemeneia que el dirigeixi, abans de perdre’s pel cel. Una nena amb un jersei de color taronja, escandalós en comparació al color torrat d’aquesta pampa, surt a saludar-nos a la porta de casa seva, entre timideses i vergonyes. S’amaga quan volem fotografiar-la. Rere seu, sense ella saber-ho, o potser sí ho sap i no li dona cap importància, es redrecen verticals les parets de roca i les agudíssimes crestes de neu dels Nevados Rondoy. El vent que bufa lliurament en aquestes prades d’alçada, ha deixat el cel immaculat i brunyit. El color taronja del jersei d’aquesta nena, la neu blanca i el cel blau formen un triangle cromàtic perfecte.
Als Andes, a aquestes alçades, el límit entre el sol i la ombra és decisiu. Passem, en segons, de la temperatura més abrusadora al fred més glacial. El vespre avança i cada vegada notem més la mossegada d’aquest fred a la pell. Haurem d’aprendre, durant els propers dotze dies, a abrigar-nos abans de que caigui la temperatura. És la única manera de mantenir-nos mínimament calents durant la nit. Però avui, al campament de Quartelhuain, hi arribem, imprudentment, despitregats i en mànega curta. Per molt que després ens tapem amb jaquetes i anoracks, la fredor àrtica ja s’ha quedat dintre dels nostres cossos. El fred ens contrau i deprimeix. És la primera nit en alçada, estem cansats i l’escenari que ens envolta és intimidador.
L’Eliazar ens ha vingut a rebre. Viu en una d’aquestes chozas neolítiques, a pocs metres del campament. Vesteix una jaqueta de pana i es cobreix amb un barret de feltre. S’està tot sol a la choza, hivern i estiu, assegura que calent gràcies al foc i eixut gràcies a la palla seca. Atia un petit ramat d’ovelles i revisa, també, que tinguem en ordre, i al dia, les nostres boletas de pagament d’impost revolucionari. Fa olor d’herbes i de suor seca –una fortor primitiva però agradable. A pesar de que no és jove, segueix solter. Amb una desimboltura impròpia d’un quètxua, ens confessa que de tant en tant alleugereix les passions amb les putes de Llamac. I encara amb més desimboltura, ens assenyala dues cabanes del coster amunt, molt a prop del nostre campament, on assegura que un parell d’expertes meretrius reben, amb cervesa, única i exclusivament als gringos, per a oferir-los-hi els seus serveis. Costa de creure que a aquestes alçades, i amb aquest fred, cap turista o alpinista tingui la motivació suficient per a demanar auxili, en una choza fosca, a una bagassa, potser és una difamació truculenta de l’Eliazar, o potser senzillament és que la professió més vella de la humanitat ja existia en el neolític.


Hores baixes I

No ens hem pogut treure, com ja he dit, el fred de sobre. Ha arribat junt amb nosaltres a Quartelhuain. El primer esforç d’aquesta jornada ens ha deixat balbs. Entendrem, a còpia d’experimentar-ho en la pròpia pell, que no te res a veure la energia que necessitem, al Pirineu, per a pujar de dos mil a tres mil metres, que la que cal invertir aquí als Andes per fer-ho entre tres mil i quatre mil metres. Ens sorprèn, també, la precipitada foscor que ha caigut a les sis de la tarda. De fet, ens sorprèn quasi tot. Per molt que ens vantem de les experiències que hem viscut ja en d’altres expedicions, anys de viure anquilosats en les rutines més còmodes ens han convertit en sers dèbils. Comprimits a l’interior de la tenda menjador, amb tota la roba que portem al damunt, sobre tot els chullos, que demostren la seva utilitat –agradable escalf amb olor d’ovella- en aquests pàrams desolats, som el més semblant a ànimes en pena. La més petita incomoditat ens capbussa en la depressió.

Punt i apart. En David Jorba, que és neòfit en les penúries d’altura, ha estat caçat virulentament pel virus de la desolació. En l’esprint final que hem fet durant els darrers metres per a arribar a Quartelhuain abans que ho fessin les allargassades ombres de les muntanyes, ha quedat a mercè dels trapelles apus dels Andes. Exhaust, amb la mirada típicament enfonsada del mal d’alçada, pateix vertígens i arcades. El mal d’alçada és el més semblant a una maledicció diabòlica. A pesar de que la ciència el vol acorralar i reduir-lo a diagnòstics i profilaxis –Edemox és el medicament que en Joan-Enric recepta com un exorcisme- s’assembla més a una plaga bíblica (i imprevisible) que a una malaltia. En David te fred, es mareja i ha perdut la gana. El poc sopar que engoleixi, a la força, el vomitarà poc després. Li espera una llarga nit a la tenda, empaitat per malsons i fins i tot per una punta de febre. Les proves iniciàtiques son dures. O se superen, i en surts enfortit com una roca, o has de fugir, cames ajudeu-me, del fantasma de l’edema pulmonar.



El sopar que ens preparen en Marco i en Luciano –els nostres cuiners- serveix per a ensenyar-nos que a les muntanyes, a pesar de desvaris i proves iniciàtiques, també existeix una certa rutina. Com el mal d’altura, o acceptes el nou ritme o quedes marginat durant tot el trèkking. La sopa serà el primer plat indiscutible i insubstituïble de cada nit. El líquid calent, més o menys saborós, més o menys potent, és sempre una perfecte hidratació i la millor calefacció per a fer-nos descordar les jaquetes i –els més valents- treure’ns chullos, gorres i caputxes. Un flamant pollastre amb salsa de xampinyons i arròs ens farà signar les paus amb la nit. Finalment, el miracle l’obraran les postres, una deliciosa macedònia de maduixes, papaies i raïm fresc, polvoritzat –com una genial idea de Ferran Adrià- amb confits de caramel. Tot es veu d’una altre manera amb l’estómac ple. És la premissa més important per a lluitar contra la entropia. Havent sopat, tenim el suficient esma per a admirar el meravellós espectacle pirotècnic de la nit estrellada. L’aire fred dels quatre mil metres, ara que tenim dins del cos proteïnes i hidrats de carboni per a combatre’l, és aspre com paper de vidre, però pur, suggerent i asèptic. Al fons del cel, com una joia, brilla la Creu del Sud, la constel·lació en forma d’espasa que marca, a l’igual que la Polar a l’hemisferi nord, la ruta dels navegants. A l’alta muntanya, la ratlla que separa la eufòria de l’abaltiment és tan prima i perillosa com el fil d’una navalla.

Pocpa-Quartelhuain: 4h 10’ / +707m



3 d’agost
Cocanapunta: la travessia de la serralada

Les tendes, a primera hora del matí, han despertat sota una fina capa de gel. Sortir a la intempèrie, després d’haver passat la nit refugiats dins dels sacs de dormir de plomes, completament vestits, és un acte de fe. El premi és descobrir el cel blau i els increïbles matisos de color rosat amb que es pinten els cims dels Nevados Rondoy. La vida al campament es posa en marxa ràpidament. Traginers, cuiners i guies, tots saben el que han de fer. L’ordre cristal·litza sense presses, però sense pauses. Les coses funcionen molt millor que a la Diagonal de Barcelona, un dilluns a les vuit del matí.
Aquest matí, a en Miquel, que te la intenció de fer tot el trèkking a lloms de cavall, l’acompanyarà en David, en un altre cavall, per a superar l’ascensió que ens espera fins a Cocanapunta (4.690m), un estret pas de roca que travessa el cordal principal de Huayhuash. En David ha passat mala nit i està en el punt més baix de la seva penitència. Virus mentals i bacteris misterioses es troben en plena lluita. Una bona dosi de paciència i inactivitat (una medicina que els metges de Bellvitge i la Vall d’Hebron obliden massa sovint), junt amb les fulles de coca que mastegarà i que li deixaran la boca i els llavis d’un color verdós, d’aspecte biliós, han de decantar la balança cap a la milloria.
En plena ascensió cap a Cocanapunta, ensopeguem amb un grup de nois i noies d’Israel que fan el mateix recorregut que nosaltres al voltant de tota la serralada, però des d’una òptica lleugerament diferent. Nosaltres pugem a les muntanyes per a experimentar la vida, en canvi ells hi pugen per a acomiadar-se’n.

Punt i apart. El poble jueu ha caigut molt baix. El preu que ha hagut de pagar per a trobar la terra promesa ha estat massa car. Aquests nois i noies, de poc més de vint anys, han acabat una formació universitària exigent, però també, a l’hora, excloent: arriben a la joventut amb el convenciment de que son el poble escollit i de que per tant és innegociable el seu dret a mantenir-se al calaix més alt del pòdium. La educació elitista els fa flotar mig metre per damunt del terra –i el que és pitjor: per damunt dels altres sers humans. Per a ells, els quètxues que els acompanyen, son poc menys que servents medievals, sense dret a protesta. Per a ells, qualsevol persona és l’enemic. A nosaltres, que ens miren amb sorpresa, a mig camí entre la condescendència i l’estupor, ens pregunten, d’una manera sarcàstica: ¿Sou un grup de jubilats?...
He dit que els israelians venen als Andes a acomiadar-se de la vida. Després dels estudis, dediquen un any sabàtic a recórrer el món (com una llarg, gairebé etern, acomiadament de solter) abans de tornar al seu país i servir a l’exèrcit durant un indeterminat número d’anys. Aquest servei militar els acabarà de convèncer que tenen el destí a la ma (o més aviat, a la boca del fusell) a canvi de memoritzar la bèl·lica i gastada proclama de “Patria o muerte”.
Mentre tant, els israelians que tresquen per Huayhuash semblen innocents cadells d’un esplai, amb la guitarra a la esquena, cantant alegrament cançons de foc de camp. Sempre m’ha captivat la escandalosa seguretat que donen els dogmes.


Cocanapunta és un estret portell desolat. El panorama que dominem des de la collada és immens, buit, grans pàrams minerals esquitxats d’estanyols d’aigües tornassolades. La geologia pugna, en totes aquestes muntanyes, per a expulsar els metalls encara joves que les estan modelant. Taques olioses –que recorden les aigües brutes d’un port- embruten els aiguamolls i les extenses superfícies ocres. Les nuvolades matinals han pres consistència i han quedat ben travades en els cims més alts. Tot sembla indicar un imminent canvi de temps. Aquesta sensació –una intuïció primària però inquietant- afegida a la desolació dels erms, ens aclapara.
El gruix de la expedició, des de Cocanapunta baixarà fins al fons de la vall pel camí més tradicional. En Bruno i jo, acompanyats pels dos cuiners, en Marco i en Luciano, decidim fer un flanqueig en alçada, seguint la base de la serralada, camí de la gran llacuna de Mitococha.

Punt i apart. En Luciano i en Marco juguen un paper destacat en aquest viatge. Ja he dit que les jerarquies d’un trèkking son molt clares, i els cuiners, després dels guies, gaudeixen de tots els honors. A les seves mans –i dins de les seves olles- hi ha el futur de tota la expedició, des del primer client fins a l’últim traginer. La realitat d’aquest fet provoca, de vegades, intrigues de palau, maquinacions per a intentar superar els sempre difícils graons jeràrquics. En Luciano i en Marco han vist el cel obert quan s’han quedat sols –lluny de la inquisidora mirada d’en Darwin, el guia, l’ull que tot ho veu- amb nosaltres dos. De seguida han començat una diplomàtica aproximació, sense perdre en cap moment la jovialitat que els caracteritza –son tots dos joves, forts, en un punt dolç d’energia que els hi permet menjar-se el món- per a informar-nos, sempre sota secret de sumari, que han engegat pel seu propi compte una empresa de trekking des de la que ens poden oferir, en qualsevol hipotètic futur, tant per a nosaltres com per als recomanats que ja somien que els enviarem des de Barcelona, la organització d’una expedició andina... a millor preu que l’Enrique. En Bruno i jo ens en sortim com podem dels compromisos, també a aquestes alçades i en aquestes solituds, de les lleis de la oferta i la demanda. Entenem la perspicàcia d’en Marco i d’en Luciano, però no ens deixa d’incomodar. Somriuen amb picardia, com dos nens que acaben de cometre una malifeta. Per a segellar aquesta complicitat que ara ens uneix –i també per a desviar l’atenció de la traïció comercial- els hi prometem que quan acabi el trèkking els hi regalarem els nostres pals de caminar. Dies més tard, ens assabentarem de que sempre plou sobre mullat i a la primera gran traïció a l’Enrique se li afegirà una altre de més petita a nosaltres: tant en Marco com en Luciano pidolaran a tots els membres de la expedició els mateixos pals que ja els hi hem assegurat (segurament per a vendre’ls en els fluctuants mercats negres de material de muntanya de Huaraz). Irritat, al final del trèkking em vaig negar a complir la meva promesa.



En Bruno i jo caminem empetitits al peu de les grans parets. Les tenim a tocar de ma: murs de pedra descarnada, polida, mossegada pel gel que s’ha retirat durant els darrers anys i que ha deixat una roca blanca i impol·luta. Les turmentades arestes pugen com a fletxes cap a les alçades dels grans cims de Jirishanca, que han quedat tapats pels núvols, entre mig d’un escenari misteriós i grandiloqüent. Grans seracs entrevistos entre la boira pengen sobre l’abisme. Descobrim en un dels aiguamolls d’aspecte ferruginós que hem de vorejar, el cadàver d’una vaca que es devorat per unes grans aus, a mig camí entre els rapinyaires i els corbs. La carcanada de la vaca és patètica. Els corbs la sacsegen i li arrenquen esqueixalls de carn. Hi ha un batibull ansiós. A pesar de ser una inequívoca estampa de la mort, és, a l’hora, la única escena de vida que ensopeguem durant les dues hores llargues que durarà aquest solitari flanqueig al peu dels Jirishanca.
Al superar una de les carenes que baixen des dels grans cims, veiem, allà baix de tot, el gran llac de Mitococha, d’un color blau increïble. La qualitat d’aquest blau de les llacunes dels Andes, potser degut al brutal contrast amb el desolat desert que les envolta, és molt difícil de definir. És un blau opac, dens, amb inesperades tonalitats verdoses de color turquesa, una superfície plana i metàl·lica, inalterable, gairebé sòlida. En la enorme distància, en Marco i en Luciano ens assenyalen una plana prop de les aigües. Allà plantarem el nostre campament d’avui. Els hi donem llicència, ara que la ruta és tan clara, perquè els dos cuiners s’avancin, quasi a la carrera, amb el dringar d’aixovar de les seves grans motxilles, cap al fons de la vall, a muntar les tendes. En Bruno i jo, sense presses, assaborim la lenta baixada a través dels erms, absorbint el blanc del gel, el gris dels núvols, el blau del llac, en una al·lucinant borratxera de llum.



Atencions mèdiques

Quan arriba la resta de companys a Mitococha, en Bruno i jo hem tingut ja prou temps per a fer un reconstituent bany en les aigües del riu, eixugar-nos, endreçar les tendes i encara prendre el sol. La lentitud de la tropa que s’apropa s’explica per les dubitatives passes amb que s’acosta en Jordi Seuba, com si vingués de la guerra, insegur, consumit. En Joan-Enric, de lluny, em fa un gest de preocupació. Alguna cosa no va a l’hora, i sembla greu. Al pèrfid mal d’alçada, sempre molest i deixondador, se li ha afegit, en el cas de l’amic Jordi, una baixada de la pressió arterial i, sobre tot, l’angunia per una vella patologia cardíaca que creia superada i que ara sembla renéixer. Les denses nuvolades que creixen al Jirishanca porten inquietud.
A en Joan-Enric se li gira feina. L’amic infermer, que en les expedicions sempre compleix amb el difícil deure de vigilar la nostra salut, dona tandes als malalts que fan cua. El primer de la llista –la urgència del dia- és en Jordi, que és auscultat, observat i diagnosticat. En aquestes ocasions, més que l’encert del diagnòstic el que serveix és la seguretat amb que es dona. Després de prendre-li la pressió i de receptar-li tot el descans del món, en Joan-Enric poca cosa pot fer més, a part de creuar els dits. Del mal d’alçada a una disfunció del cor hi ha un abisme. Mai havia vist en Jordi –sempre íntegre i cabal- en un tal estat d’apatia. La preocupació li rosega la moral. Jeu a la tenda, callat, absent, dintre del sac, per a intentar dormir, o el que és més probable: a comptar els minuts que passen lentament. Però rere d’en Jordi, un parell més de pacients guarden tanda. Tant en Miquel com en Víctor s’han vist implicats en un incident a la collada de Cocanapunta. La sella del cavall, mal lligada, s’ha capgirat en plena ascensió i en Miquel ha caigut des de l’altura del llom de l’animal, que és considerable. En Víctor, que l’ha provat d’aturar, també s’ha endut la seva bona dosi de patacada. El primer te la ma dreta inflamada i un dolor agut a les costelles; el segon es queixa de molèsties al braç. A l’improvisat ambulatori s’embena, es recepten analgèsics, antiinflamatoris i, principalment, es reparteixen grans racions d’ànim.
En David Jorba, que encara pul·lula pel campament com un espectre, és avui, al costat de la nòmina de malalts més recents, tot un veterà de guerra.







Més atencions mèdiques

Ni els anglesos que exploraven el cor d’Àfrica al segle XIX arrossegant totes les urbanitats i elegàncies de la societat victoriana, van ser tractats amb tanta deferència com ho som avui els supervivents de la expedició. En Marco i en Luciano han posat damunt la taula unes exquisides i cruixents pastes xineses de cereal que engolim remullades amb te o infusió de coca. En Darwin ha retirar el doble sostre de la tenda i per la xarxa que hi queda contemplem –com si fos a través del sostre de vidre d’un cotxe últim model- les columnes de glaç del Jirishanca. Els supervivents som uns privilegiats: encara podem gaudir.
A mitja tarda arriben un parell de genets. En Marco i l’Edmundo porten, junt amb l’acre ferum de cavall i de foc apagat, un nou i gruixut bloc de boletas. Ara es a mi a qui se’m gira feina. Nomenat, d’una manera confusa i poc democràtica, comptable i caixer de la expedició, haig de fer d’amfitrió dels nouvinguts. Com els inspectors d’hisenda, els cobradors del frac mai tenen bona premsa. Els rebem a la defensiva. En Darwin i en Victor ens fan costat en el nostre diàleg comercial. En Marco encara mostra una estampa moderna, ben afaitat, abrigat amb folre polar i amb una gorra americana de beisbol, però l’Edmundo, que te tot l’aspecte de ser la guàrdia pretoriana del primer, em provoca una estranya sensació, a mig camí entre la por i la pena. Porta una gastada americana que amb prou feines pot cordar sobre un gruixut i llantiat jersei de llana. Es tapa el cap amb un chullo desfilagasat. La seva cara és rude, molt bruna, amb una aspre barba blanca d’un parell de dies. Ens mira des d’una profunditat de segles. Els ulls vius, inquiets, dubten entre l’agresivitat i la rendició. Com els animals acorralats, tan aviat pot sotmetre’s com atacar. El pes de la conversa el porta en Marco, que no es deixa ensarronar per la nostra perspicàcia. És un dels peatges més cars de tot el trèkking i només una persona amb diplomàcia el sabrà justificar. La quota representa quatre comunitats, les de Machaycancha, Queropalca, Quishuarcancha i Tupac Amaru. En tres dies no haurem de pagar res més. La negociació no existeix, es paga i prou, però els dos quètxues tenen la suficient paciència per a representar la pantomima. Un cop satisfet l’import, la tensió cau en picat. Els dos homes perden la seva aura i es tornen petits, humils i insignificants. L’Edmundo, si és que encara dubtava entre la guerra o la treva, rendeix les últimes armes i demana, pidola, prega una medicació que li aturi una dolorosa úlcera d’estómac. S’ha acabat la meva feina d’intermediari i comptable. Ara, de nou, és en Joan-Enric qui ha d’obrir la parada per atendre nous pacients. De la mateixa manera que en aquestes muntanyes, en pocs minuts, passem del calor més abrasiu al fred més atroç, un home s’ensorra, en moments, des d’un pedestal fins al servilisme. Els contrastos, als Andes, son colpidors.


La extraña pareja

Al final de les meves expedicions, quan començo la sempre àrdua tasca de posar per escrit les aventures viscudes (deia Oscar Wilde que la escriptura és un deu per cent d’inspiració i un noranta per cent de transpiració), acostumo a passar revista, per a presentar-los a l’hipotètic lector, a la nòmina de companys amb qui les he compartit. Aquesta vegada, a part de constatar que som tretze, res he dit sobre els amics que viatgem per Huayhuash. Hi ha una explicació: qui vulgui saber les seves debilitats i grandeses només cal que llegeixi, en aquest mateix diari, les semblances que n’he fet a “La Muntanya Blanca” i a “El somriure de Buda”[4]. Però d’aquell “Esperit del Ladakh” que en algun lloc d’aquesta crònica he definit[5], se m’escapen tres debutants. D’en David Jorba –un dels tres- en parlaré en el seu moment. Ara ho vull fer de la extraña pareja.


Punt i apart. Algú, no se qui, els va batejar així, com els personatges de la obra de teatre d’en Paco Moran i Joan Pera. I la va encertar. En Jordi Seuba i en Pepe Arranz son la nit i el dia, contigo porque me matas y sin ti porque me muero, dos companys imprescindibles que sempre estan a la grenya. En Jordi ja havia freqüentat el nostre grup i li coneixíem l’aire de seminarista i la opulència alpinística, però en Pepe Arranz era una incògnita. Ben aviat s’obrí la caixa dels trons, com ja he explicat en el primer capítol d’aquest escrit, quan a Madrid, l’amic Pepe oficià d’enòleg als bars de la capital. Més tard confirmà les seves arrels de joglar castellà, descobrint-nos les coples –chiriví, chirivaina- que tan famós l’han fet. Per separat son dos astres rutilants; en parella, dinamita pura. Per a en Jordi, qualsevol cim val una missa; per a en Pepe, hi ha una escala de valors jeràrquica que va des de la senzilla bota de vi fins a un Vega Sicília de quinze anys. Si el primer és utilitari, el segon te, com ell mateix reconeix, les transicions difícils. L’un és sobri, l’altre picar; en Jordi calla i en Pepe xerra. Després de compartir tres dies d’intimitats, ja sabem que son com els matrimonis amb experiència: es coneixen les flaqueses i se les disculpen després de ventilar-les. Cada matí ens sorprenien amb una amable trifulga. El punt àlgid, el símbol màxim d’aquesta simbiosi, el vàrem viure quan la tarda de Jirishanca, en les hores més baixes del mal d’alçada d’en Jordi, va sortir al·lucinat de la tenda, en calçotets i samarreta, per anar al lavabo. En Pepe, sempre amatent, li anava al darrere amb els pantalons, exigint-li compostura i seny. El va esperar pacientment a que acabés de fer les necessitats. En Jordi el va engegar a dida, sense miraments –la malaltia el disculpa- i en Pepe es passejà inútilment, amunt i avall, quasi a les fosques, fregant els 0ºC, amb els pantalons dels seu amic a la ma.



Recolliment I

Mentre sopem[6], plou. La meteorologia, als Andes, i en aquesta època seca, és monòtona. Sol i cel blau. Però avui, des de primera hora del matí, els núvols que inicialment semblaven inofensius, han crescut fins a confirmar que la excepció confirma la regla. En una expedició, la pluja mai és benvinguda. Al menys en la nostra, tenim la sort de que plou de nit. Ens resignem al que calgui. No tenim altre opció. A un quart de vuit ja sóc a la tenda. Des que en David Jorba està tocat pel mal d’alçada, comparteix tenda amb el seu pare Ricard i jo, ara, sóc el tretzè en discòrdia, el que dorm sol. No em fa res. En certa manera, m’agrada. Durant tot el trajecte m’aniré fent a aquestes hores de solitud al interior de la tenda. Serà la meva parcel·la privada. Abans de dormir, tapat fins al nas amb les benefactores plomes del sac, llegeixo “Els pòtols místics”, la novel·la d’en Jack Kerouac que m’acompanya des de la primera pàgina, a Madrid. És una novel·la que he llegit un munt de vegades, però sempre és nova i provocativa. Amb els anys ha perdut brillantor, però jo també l’he perduda, la brillantor, i al peus de Jirishanca, en una nit freda i plujosa, en total soledat, ens compenetrem molt be. Japhy Rider, el seu protagonista, m’alliçona, una vegada més, sobre que és impossible caure d’una muntanya. Però per molt que he volgut assimilar aquesta ensenyança al llarg dels anys, segueixo tenint por dalt d’una cresta.

Quartelhuain-Cocanapunta: 1h 57’ / +655m
Cocanapunta-Gasha Punta-Mitococha: 2h 49’ / -575m



4 d’agost
Dia de pluja

Em desperto com el dia: encaparrat. Jo tinc caparra –com diu en Jordi Seuba- i el dia pateix una migranya galopant. Les boires han caigut fins al llac de Mitococha i el color gris ho inunda tot. El gris no és color, és la falta total de color. Desapareguts el gel, la neu, el cel, la llacuna, no existeix cap color a Huayhuash. El fosc desert ho devora tot. Fa fred i humitat. La moral cau com un plom.
En Jordi Seuba s’estrena avui com a genet. Enfundat en folre polar, jaqueta, capelina, i tapat amb la gorra, oscil·la sobre el cavall com un convicte condemnat a treballs forçats. No diu res. Se’n va, pàram enllà, a l’encontre de la boira.
Plou al cap de pocs minuts. Entrem en una espiral de desànim. Les capelines i els anoracks de gore-tex fan el que poden contra una pluja menuda però insistent que, tard o d’hora, ens acaba per xopar a tots. Seran dos hores i mitja de deambular sota la pluja i entre la boira, sense paisatges ni horitzó, cadascú tancat hermèticament en els seus pensaments. Camí de la encara invisible collada de Yanapunta, a partir dels 4.500 metres, neva. A pesar de que la llum, opaca però intensa, em fa la guitza als ulls i mentre camino vaig plorant com una magdalena, una rara alegria em fa veure l’ampolla mig plena. De vegades, quan toques fons, la vida es gira com un mitjó. Diuen que a la vida hem vingut a patir. A les expedicions, encara més.
A la llarga baixada cap a Cauarcocha, ensopeguem amb una caravana de llames que apareixen entre la boira, carregades fins al cap de munt. Estiren el coll, com a girafes, per a ensumar el camí. Als Andes les llames encara representen un excel·lent mitjà de subsistència. Com els porcs, tot s’aprofita. Carreguen com els cavalls, ofereixen llana com les ovelles i son saboroses com els chanchos. La seva mirada estúpida ens observa des de l’origen de les espècies, travessant l’imperi Inca i els regiments de Francisco de Pizarro, per a arribar a la tímida democràcia actual. Al Perú, sigui quin sigui el moment històric o la tendència política, les llames sempre han estat a primera línia.
La Juli (o potser Julie, a l’americana, no ho se esbrinar) ens dona permís per a entrar dintre de la seva barraca. La veiem des de lluny, la barraca, abocada al llac de Cauarcocha, una construcció baixa, en forma de túnel, feta de pedres sense argamassa i coberta amb palla seca. El fum s’escapa entre les tiges d’aquesta palla. Al voltant de la casa hi ha una estesa d’estris, de gallines, de selles de muntar. Ens hem de cuidar d’uns gossos petits i violents que borden i ens amenacen amb els ullals. Una de les noies jueves, que ens seguia a poc metres, aliena o potser desinteressada de la seva ferotgia, és atacada pels gossos, que li esquincen els pantalons. A pesar de que la Juli ens rep com els seus invitats, no s’hi val a badar. Al somriure ensenya una dentadura perfecte, blanca, harmònica, sana. Aquesta dentadura fa el somriure més sincer. Els seus fills son en Dani, de tres anys, i en Cristopher (un altre nom de concessions imperialistes), a penes un bebè que ens mostra orgullosa, encapsat en mantes i ponxos, mig amagat per un chullo repulsiu. A la cabana és festa gran. Tenim carta blanca per a tafanejar, entrar a l’habitacle, fotografiar, filmar, preguntar. Hi ha un foc a terra, que és de fang premsat, i entreveig, entre la quasi impenetrable foscor de la barraca, un catre. Ens juren que en allà s’hi està calent i eixut, però els corrents d’aire que em posen la pell de gallina semblen indicar el contrari. La Juli ens demana, inesperadament, si volem batejar en Cristopher, com si disposéssim de les mateixes prerrogatives sagrades dels deus blancs que arribaven de més enllà de l’oceà, al segle XV. Però em malfio de la Juli. Riu massa. Ens està prenent el pèl. Nosaltres juguem amb els seus fills; ella juga amb nosaltres. “Tenga, por las molestias” –li dic, mentre li allargo un bitllet de vint sols. En el fons ens sentim culpables. Necessitem allunyar-nos de la realitat. Comprem la nostra pròpia tranquil·litat de consciència.



Dia de sol

Arribem al campament de Cauarcocha com si vinguéssim de la guerra. Els pantalons mullats, el cabell aixafat, les mans brutes, fang per tot arreu: una indignitat. Intentem, inútilment, bescanviar la roba mullada per seca. Al més petit gest, sota la pluja o en contacte amb la tenda xopa, se’ns mulla la de recanvi. Val més ser estoic, plantar cara al mal temps.
Però als Andes els miracles son cosa quotidiana. En poc més de deu minuts, cessa la pluja, s’aixeca un ventitjol tebi i el sol ja fa l’ullet entre els grans núvols que es van desfent. Corra cuita, fem una estesa de roba penjada dels fils de la tenda, damunt dels tamborets, sobre els pals de caminar, com al mercat de Calaf. És un nou miracle, el sol que escalfa, obrint-se pas, definitivament, a grans gambades. Però el més gran i increïble de tots els miracles, és l’espectacle que se’ns ofereix, lentament, desgranant-se amb voluptuositat, dels grans cims de Huayhuash que sorgeixen entre les boires. Som al centre d’aquesta serralada, al peu de les alçades i de les parets més imponents. Com una triada magna, apareixen –es materialitzen- el Jirishanca, el Yerupajá i el Siula Grande. El Jirishanca, que ahir contemplàvem pel vessant nord, menys agressiu, és avui una esvelta columna de gel, afuada fins al paroxisme. El Yerupajá, el rei de Huayhuash, la seva màxima alçada, amb 6.560 metres, mostra una inclinadíssima paret de glaç envoltada per una complex xarxa de crestes i contraforts. Finalment, el Siula Grande –el mític cim on Joe Simpson va sobreviure al límit de la credibilitat[7]- és un estètic trapezi de neu resplendent rematat per una fina cresta de pinacles glaçats. La immensa paret oest, esgarrapada per fines erosions en el gel, és el més semblant a un lluent vel de núvia. Les nostres mirades reten homenatge a aquesta cort de cims, però enlloc d’ajupir la mirada, com havien de fer els vassalls medievals davant de llurs senyors, l’hem de llevar, quasi fins al cel. El desnivell entre el nostre humil mirador i els grans vèrtex que se’ns venen al damunt, és de més de dos mil cinc-cents metres. He sentit, en els meus recorreguts per les muntanyes del món, moments inefables d’una rara intensitat; he vist grans paisatges; m’he descobert tot sovint petit i insignificant; però en aquest mateix instant, que s’intensifica encara més pel contrast entre el que no hi havia –res, la boira- i el que neix –tot, els cims- no tinc paraules per a descriure, més enllà de les banalitats que em permet la meva pobre escriptura, tota la força cega i subjugant de Huayhuash. Una febril activitat s’apodera del campament. Tots volem immortalitzar el moment amb les nostres càmeres de fotografia i de video, tots ens apressem a situar-nos davant de l’objectiu per a fer valer, encara que sigui patèticament, la nostra ínfima humanitat sobre el desconcertant teló de fons de les muntanyes. Pura alegria: el sentiment escumós que omple l’instant d’una manera tan plena que no deixa lloc per a res més. Ara mateix ni estem cansats, ni sentim la mullena de la nostra roba, ni tenim fred, ni gana, ni estem amoïnats per res ni per ningú. Només sentim pura alegria.



Un joc

L’Alejandro Martínez és un amic indispensable. Va venir a la expedició del Ladakah, de fa tres anys, però ara passa el mes d’agost entre les subvencions de l’atur i les passejades amb la seva gossa Nora per Caldes de Montbui, estudiant la etimologia de la paraula “any sabàtic”. Les escomeses de la crisi econòmica no s’han de prendre a broma. Val més avorrir-se pensant en el demà que cremar les naus, a dia d’avui, al peu dels Andes. És per això que l’Alejandro no ha pogut estar amb nosaltres en aquesta expedició. Però aquesta lluminosa tarda en que els apus de les muntanyes s’han sentit tan magnànims, ens l’ha portat fins a la porta de les nostres tendes d’una manera inesperada, i sobre tot emotiva. Al ja llunyà –tant en l’espai com en el temps- aeroport de Barcelona, on ens va venir a acomiadar, fidel a la seva amistat, ens va regalar tretze petis embolcalls sota la promesa de que havíem d’obrir-los quan hi hagués prou terra entre mig. Deu mil quilòmetres i tres dies de trèkking pels Andes és prou distància. Asseguts en rotllana, imitant, potser sense saber-ho, la forma més pura –la geomètrica, el cercle; la simbòlica, la de l’amistat- obrim els petits paquets que estan embolicats amb fragments d’una khata[8] tibetana. Aquest Alejandro ha polit el detall fins a la excel·lència. A l’interior de cada obsequi hi ha una frase, críptica en principi, que de seguida ens il·lumina. El joc consisteix en collar aquestes frases, que fan referència totes elles ha algun moment en complicitat, no tan sols de l’amic Alejandro, sinó també dels altres dos absents en aquesta expedició, en David Moreno i l’Itu. És un humil trencaclosques que, per uns minuts, ens fa sentir l’alè de l’amistat des de l’altre riba de l’Atlàntic. Seria ociós detallar el petit text resultant. Les complicitats, de vegades, son tan íntimes que els que les vivim compartim un llenguatge nou, inintel·ligible per als no iniciats. Aquesta onada afectiva que circula a través del cercle que hem fet tots els companys, ens supera, ens ultrapassa, i s’enlaira, de la manera més natural, per l’atmosfera freda i cristal·lina dels Andes. Em recorda el poder d’un mantra, o el de les oracions sacsejades pel vent, en les banderes tibetanes. Les muntanyes, a qualsevol lloc de la terra, tenen estranys poders místics.



En Cèsar i la seva família

A poc més de dos-cents metres del campament, hi ha un parell de cases d’adob. La seva arquitectura, sense arribar a tenir cap personalitat, és una evolució –un pas més enllà- de la simple i neolítica borda de pedra i palla. Pels voltants, hi ha disseminades les habituals restes de civilització agropecuària: roba estesa, chanchos negres que ronquen, llaunes buides, estris, fems. Si fóssim a Catalunya, hi serien indispensables un parell de cotxes abandonats, mig rovellats, als quals son tan afeccionats els pagesos pirinencs. Però a 4.200 metres d’altura, amb la carretera més propera a dos dies a cavall, els cotxes son una utopia. Però el graciós desordre –a pesar de que a mi, personalment, cap desordre em sembla prou graciós com per a justificar-lo- recorda una granja de qualsevol racó del món. En aquestes petites explotacions, la utilitat guanya a la estètica. Només els que tenim el privilegi de viure del sector terciari, i en una ciutat tan primmirada amb el disseny com és Barcelona, podem gaudir del luxe de supeditar la estètica a la utilitat.
En Cèsar és un nen d’uns tres o quatre anys, de pell colrada pel sol, la intempèrie i pels mocs fossilitzats que estenen, sobre les galtes, una pel·lícula de pústules –com les galtes de tots els nens del tercer món. Si les muntanyes, com he dit, han convocat allà on s’aixequen, a tots els llocs del planeta, les místiques més pures –ermites cristianes, santuaris hindús, monestirs budistes- també han propiciat un incomprensible abandonament de la canalla. Les robes esparracades, els refredats perpetus, les mucositats líquides o solides, de vegades, fins i tot, els peus descalços sobre el fang o la neu, son una constant, tant al Perú com al Nepal o a l’Índia. ¿Perquè aquesta descurança? M’ho he preguntat manta vegades. En algun escrit he aventurat una resposta. La canalla sempre ha estat la baula dèbil d’una cadena de supervivència que no tolera gaires inversions en els inútils. Els millors talls, la roba més calenta o les botes de pell son per als productors –els que mantenen la família, el grup, el clan, la tribu. Els nens van a remolc, tan espontanis com els ocells. I tan prescindibles. No és bo comprometre’s massa amb un ésser que potser no arribarà a adult. Cada cop hi ha més assistència mèdica i més educació, però son molts segles de tràgica història per a confiar encara en la infància. La utilitat guanya a la estètica –i a la pietat. Una espècie de selecció natural orienta als pares i mares de Huayhuash. Sobreviuen els més forts; els que el dia de demà tindran a les seves mans el futur de la família, del grup, del clan, de la tribu.
En Cèsar és, de moment, un simple nen, brut però feliç, al qual se l’il·luminen els ulls quan veu els globus que inflem per a regalar-li. La mare és molt jove, no se li endevina la edat, poc més de vint anys. Sembla una fura espantada i desconfiada. A pesar de la mirada alerta i de les robes velles que vesteix, amaga una bellesa ancestral. L’àvia, que en absència de cap mascle –els homes han baixat al poble- ostenta el poder eventual de la granja, ens dona la benvinguda, mastegant a dures penes, com tots els habitants de la serralada, un castellà pobre i telegràfic. En Cèsar tindrà la sort de ser el dipositari d’un allau d’obsequis que tots –qui, pensant amb els seus propis fills o qui, enyorant els néts- li presentem, com els Reis Mags: or, encens i mirra –llapis de colors, globus, galetes. La mateixa cultura europea i occidental que nosaltres lluïm orgullosos com un estendard ens ha convertit en sers dèbils i melancòlics. Tot ens sap greu. Enyorem la comoditat. Sentim una culpa inconscient quan veiem els nens de Huayhuash viure sense vint canals de televisió, ni telèfon mòbil, ni iPad. ¿Els habitants de Huayhuash encara no han trobat el nord, o som nosaltres els que l’hem perdut?



Hores baixes II

Després del sopar d’avui[9], les inquietuds cauen, amb la fosca, de nou sobre el campament. En Jordi Seuba, a pesar de que ha passat la jornada a llom de cavall i sense gastar cap energia, segueix empiocat i gens comunicatiu. En Josep Torrent, alarmat per la infernal màquina que se li ha ocorregut portar en Joan-Enric –el famós polsioxímetre, que a Madrid era un joc i ara, a quatre mil cinc-cents metres d’alçada, una obsessió- està trasbalsat per les elevades pulsacions del seu cor. Panteixa, només d’explicar-ho. Ens confessa que vol abandonar el trèkking l’abans possible. Després de l’ensurt que ens va donar en Jordi Seuba, que és cardiòpata, l’abaltiment d’en Josep Torrent l’hem de tenir en compte. Però la dimissió, a Huayhuash, és tan o més difícil que continuar endavant. Els camins que baixen duen a valls remotes, camí de la selva, des d’on tornar a Huaraz seria gairebé impossible. En Darwin ens confessa que la única alternativa és marxar directament a Lima. Seria al fi del viatge pel qui ho fes.
En Josep Torrent és una persona sensata i sap entomar les adversitats amb enteresa. Tothom vol treure-li ferro a la situació, però les hores baixes son dures; costen de remuntar.
Un rebombori inusual al meu estómac, entre mig d’aquests mal averanys, em fa ser caut i li demano, per si de cas, abans d’anar-me’n a dormir, un Foratsec a en Joan-Enric. Els apus dels Andes poden atacar a qualsevol i en qualsevol moment.

Mitococha-Yanapunta: 2h 30’ / +418m
Yanapunta-Carhuacocha: 1h 49’ / -478m


5 d’agost
El trèkking més bonic del món

A primera hora del matí, junt amb unes innocents boires translúcides, desapareixen la major part de les nostres preocupacions. Passen, en tot cas, de ser preocupacions a ser simples i mortals ocupacions. Estem disposats a veure-ho tot pel cantó positiu. El que ajuda més a aquest positivisme que s’espandeix, com una bona nova, pel campament, és l’escenari privilegiat que contemplem, bocabadats, a l’inici de la jornada d’avui. Els cims de Yerupajá, Jirishanca i Siula Grande, orientats pel matí cara al sol llevant, tenen una lluminositat increïble. Ni rastre dels núvols que ahir varen enfosquir cel i el nostre ànim. Ni en Ricard, que guarda respecte a l’ascensió d’avui fins als 4.830 metres de Siula Punta, ni en Jordi Seuba, matxucat encara pels estentors de l’aclimatació, ni tan sols en Josep Torrent, que segueix capficat en la dansa de xifres lluminoses del polsioxímetre, es poden sostreure a l’encant d’una atmosfera vibrant, neta, impol·luta. Les altes torres de gel dels Andes son a tocar de ma. Una frescor glacial baixa de les alçades. Aquesta frescor, que li dona a l’aire un aroma picant i l’aspecte d’un diamant, deu ser la responsable de que també les nostres ments facin dissabte, bugada, i s’espolsin mals auguris i ventilin els racons més obscurs i amagats.
La caravana rodeja totalment el llac de Carhuacocha i s’endinsa, seguint una imperceptible traça, per una vall que puja en paral·lel a la gran serralada. Aquesta vall, feta de grans graons, en els quals descobrirem un rosari de petites llacunes glacials de l’indefinible i inversemblant color blau a que ja ens tenen acostumats els Andes, és, de fet, una ruta alternativa a la principal, que transita més a l’est, per Punta Carnicero. No ens cansarem de felicitar-nos per la decisió de fer aquesta variant. Fins i tot en Ricard, que no estava segur de les peripècies que ens podia deparar el recorregut, acabarà reconeixent la bondat del paisatge. Acaronant, pràcticament, les grans parets de roca i gel, i gaudint, a cada hora, d’un sobtat canvi de llum o de paisatge, confirmarem el tòpic –ara sabem que no ho és- de que el trèkking de Huayhuash és un dels més bonics del món.
Però per a demostrar que la muntanya segueix sent salvatge, i sobre tot impredictible, la mateixa proximitat d’aquests monstruosos desnivells ens envia, en un parell d’ocasions, encara que a una distància respectable i prou segura, els seus advertiments en forma d’atronadors allaus. Els seracs que s’esberlen i es precipiten al buit arrosseguen tones de neu que salten i s’escolen, gairebé com si fos aigua, per canals i parets. L’espectacle dura varis minuts. Després de la remor profunda –la notem, com un contrabaix, al centre del nostre diafragma- de cadascun d’aquests cataclismes, queda en l’ambient un silenci inquietant. A mi m’agrada especialment, d’una forma un tan masoquista, aquesta incertesa que provoca la muntanya. És una sensació difícil d’explicar, tal vegada una fugida cap endavant de les excessives certeses del món d’on venim, o potser l’absurda gratificació d’un joc de loteria, però en tot cas em fa sentir intensament viu.
Al límit de les pastures, fregant els 4.300 metres, coneixem la senyora Magdalena. És una pastora amatent a un considerable ramat de xais que pastura per les rodalies. La bona dona s’entusiasma amb la nostra presència i ens fa els honors amb l’acostumat i escàs lèxic castellà que amb prou feines parlen els quètxues en aquestes regions. Te la cara rodona i molsuda, més rodona encara quan somriu. El somriure la traeix: li manquen un parell de dents, i a pesar de que la resta de la dentadura és tan blanca i pura com la de tots els quètxues que fins ara hem conegut, les dues absències la fan envellir prematurament. Però la dona no deu arribar als quaranta anys, de ben segur. Viu en una petita granja, en quatre bordes de pedra. Si fins ara les cabanes que havíem visitats tenien la volta de palla semicircular i el seu interior era semblant a un túnel, les edificacions on viu la Magdalena son de planta quadrada amb el sostre punxegut, en forma de cimbori. L’habitacle és més estilitzat i no tan opressiu. El petit poblat, al peu dels seracs, en perspectiva ideal sobre el gran llac de Carhuacocha –on hem passat la nit- és el perfecte contrapunt entre la natura més esbojarrada i el mínim ordre de la civilització. Segurament per a la Magdalena no te res de plaent, però per a nosaltres representa la quintaessencia de la sinceritat, a un pas de la vida primitiva i romàntica de Robinson Crusoë. Els fills de la senyora Magdalena son nens en funcions ja d’adults. Els hi calculem uns nou o deu anys però han superat ja la inútil infantesa que he intentat explicar uns rengles més amunt. Son ja elements de ple dret del clan, tan eficients amb la feina del ramat com ho pot ser el pare. Els noms d’aquests dos sagals em sorprenen: Noemí i Oriol. Acostumat, en aquest país, a les exageracions anglòfones a l’hora dels bateigs, aquests dos noms tan propers –perquè dos dels meus nebots es diuen precisament així: Noemí i Oriol, però sobre tot perquè Oriol és patronímic català, del santoral de la ciutat de Barcelona- em fan l’efecte d’estar en família. Els dos nois, tot i ser adults en el context obligat de la seva feina diària, reaccionen encara com a nens als nostres obsequis de bolígrafs i llapis. La espontània excitació de la seva mirada és purament infantil.
Una mica més amunt d’aquest paradís, hi ha la llacuna de Gangrajanca. Es troba cent metres per damunt del camí, atrapada per les morrenes de les glaceres de Yerupajá. Només en Bruno, en Joan-Enric i en Pepe tindran esma per a fer aquest desnivell suplementari. L’esforç val la pena. Baixaran transfigurats, atropellant-se en explicar-nos l’apocalíptic espectacle de la llacuna, plena de petits icebergs que s’han precipitat des dels seracs.
Des de la llacuna de Siula, s’inicia un brutal desnivell, sense a penes camí, a la recerca del Siula Punta. Aquest és el tram que ocasionava mals de cap ahir a en Ricard, quan sobre la cartografia –que el marca amb un sinistre signe d’exclamació, en senyal de pas dubtós- manifestava les seves al·legacions. El camí és costerut, i poca cosa més. Els paisatges, al guanyar altitud, es multipliquen encara més. Per molt que llevem el cap al cel, no aconseguim distingir el pic de Siula Grande, de tan amunt com està i de tan a prop com el tenim. La glacera de Sarapo, en canvi, la dominem quasi en la seva totalitat, fent una harmoniosa corba d’aspecte alpí. Les altres geleres no tenen ni espai on assentar-se, els blocs de gel s’empenten contínuament els uns als altres, sempre inestables, sempre en moviment; la de Sarapo, no obstant, és un model de glacera, amb el seu circ, la seva llarguíssima llengua i les seves morrenes. El Nevado Serapo, al final d’aquest prodigi de glacera, treu el cap, molt distant.
Encara més amunt, a les envistes de la collada de Siula Punta, en un petit replà a la ratlla dels 4.600 metres, els nostres cuiners ens esperen amb el dinar més saborós de les nostres vides. Un plat de pasta –hidrats de carboni en estat verge- sempre és benvingut però, en principi, no és res de l’altre món. El que li donarà el sabor inoblidable a aquests macarrons amb formatge i maionesa serà el perfum de pic-nic d’exploradors anglesos, ajaçats sobre la gespa, cara a la glòria del panorama, que tindrà. Ens congratulem del detall; felicitem en Luciano i en Marco, un dinar proper a la felicitat no ocorre tots els dies. La nostra fam de lleons, després dels més de cinc-cents metres de desnivell que hem fet, ens impulsa, sobre tot a mi, a repetir un segon d’aquests enormes platassos de pasta. Més endavant lamentaré aquesta prepotència a l’hora del dinar, no tindré en compte la meva debilitat gàstrica, una negligència de dèbil europeu sobrepassat per les circumstàncies. Però no vull avançar esdeveniments, encara més si els esdeveniments que tinc entre mans –el plat de pasta- i davant dels ulls –el paisatge- son, ara per ara, superbs.
Costa, després de l’àpat, engegar de nou la maquinària. Queden encara dos-cents metres fins a la collada, un desnivell vertical, recorregut per un camí relliscós que amb prou feines fa ziga zagues. La caldera del meu estómac demana auxili. Així i tot, sense intuir la pèssima digestió que se m’apropava, arribo a Siula Punta exultant. Tots, poc o molt, arribem radiants, com si els 4.830 metres d’aquest port fossin tot un cim –tot un èxit. En Carles, principalment, que te una vena sensible molt accentuada, experimenta, dalt del pas, un agraïment diví que queda immortalitzat per la meva càmera de video. Amb el pas dels mesos, lluny d’aquest present que ara és tan intens, en el film que editarem després de la expedició i que projectarem a Barcelona en clubs de muntanya, centres cívics o biblioteques, per molt que en Carles es repeteixi en la escena dient, quasi resant, les frases místiques –Glòria a Déu en les altures!- sempre em provocaran aquestes frases un punt d’emoció, una lleu esgarrifança en la pell, un inexplicable calfred. La mateixa muntanya que fa unes hores ens podia escombrar amb un allau ens dona ara ales per a volar.
L’home és l’únic animal que mai en te prou. Ni a l’hora de menjar, ni a la d’acumular riqueses ni, evidentment, a l’hora d’escalar cims. Per molt que l’arribada a Siula Punta ens hagi omplert el cor de joia, els propers pics que s’arrengleren al llarg d’una àmplia carena ens criden amb cants de sirena. Un grup segregat del principal, perdrem el temps necessari per a satisfer la vanaglòria. En poc més de mitja hora, seguint la línia que separa dues grans valls –a ponent, la que hem pujat; a llevant, la que recorre la ruta principal- assolirem un cim anònim, gris, sense personalitat, que ens entestarem en glorificar-lo, exalçar-lo a l’altar dels cims, per a consum propi i discutible. Fins i tot el bategem (Cerro Siula Punta) i el mesurem (4.860 metres). Els nens de Huayhuash son adults abans d’hora; nosaltres, en canvi, seguim sent nens amb cinquanta anys. Aquest és, potser, el secret de la joventut eterna.




Hores baixes III

Des de la collada de Siula Punta ens espera una baixada inacabable fins al campament d’avui, el nom del qual bateja tota la serralada: Huayhuash. A les grans emocions les hi segueixen, quasi sempre, els pitjors moments. A mi, particularment, la digestió de la pasta –sobre tot dels pèsols, les mongetes i els espàrrecs que l’acompanyaven- em portarà pel camí de l’amargura, primer amb una sensació de pesantor que anirà creixent, tant o més que la meva panxa, que hauré de deslliurar, per etapes, del cinturó del pantalon, del botó, finalment de la cremallera, i en acabat amb un malestar general que barrejarà l’acidesa amb un cansament atroç. Però no seré l’únic. Com si hagués planejat una ombra sinistre damunt del grup, els nostres ànims s’aniran apagant, callarem, tindrem fred, ens farem petits en un altiplà que més que un semidesert és ja un autèntic desert, immens, mineral, indiferent, i ni un grup de nens vestits amb cridaners jerseis i gorres de color que ens surten corrents al pas (Helena Margarita, Sandra i José son els seus noms), demanant-los llepolies, ens poden alegrar la tarda. Qui sap si no ens l’enfosqueix encara més aquesta canalla, vivint al límit del no-res, en unes altures escandaloses, sota un fred sideral. En aquesta baixada tot es pessimisme. Arribant finalment a Huayhuash, els espetecs dels fuets dels pastors ens espanten. Uns gossos amb males puces ens barren el pas i ens borden, frenètics. Son tot just les quatre de la tarda, però al campament de Huayhuash ja ni hi toca el sol. M’amago a la tenda, em fico dins del sac, per a intentar alleugerir aquesta pressió del meu estómac que sembla no trobar cap porta de sortida.
Surto, per obligació més que per altre cosa, del sac, per a acudir al sopar comunal. Tots estem, en diferents graus, derrotats. Tenim un fred estrany, que ens neix de dintre. La sopa calenta és nèctar de déus (és l’únic aliment que tolerarà el meu castigat sistema digestiu). A aquesta sensació general de deixondiment no haurà estat aliena la marathoniana jornada d’avui (més de 9 hores de marxa, nou-centes metres de pujada, set-cents de baixada). En Jordi Seuba i en Josep Torrent, que ahir eren els que estaven amb la moral més baixa, potser per aquell aforisme que diu que mal de muchos, consuelo de pocos, sembla que avui s’eixoriveixen una mica. Cap polsioxímetre, ni cap mal de cap, ni tan sols cap mala digestió, podrà avui apartar-nos de la línia recta que ens acondueix directament al sac de dormir.

Carhuacocha-Siula Punta: 5h 46’ / +875m
Siula Punta-Cerro Siula Punta-Huayhuash: 3h 02’ / +100m -730m





6 d’agost
Un altre tipus de bellesa

La jornada d’avui ens aparta sensiblement del nucli principal de la serralada de Huayhuash. Els grans cims queden a les nostres espatlles. Pugem, entre mig d’una lleugera i insubstancial boira, cap al Portachuelo de Huayhuash. L’únic pic que, quan la boira s’esvaeix, encara segueix present, és el vèrtex del Nevado Trapecio, molt bell però abandonat, com una illa, entre mig de l’oceà de desert. El paisatge s’encalma, s’obren horitzons vastíssims, sobre tot des del pas del Portachuelo (4.780m), cap a un mon mineral, sec, molt nítid, que guarda una bellesa austera, una mica difícil d’entendre. Acostumats a la virulència andina de les grans parets i les grans glaceres, aquest paisatge sever –com el dels immensos altiplans tibetans- ens decep, però a l’hora és un descans, una despreocupació, un eixamplament de la ment, i sobre tot de la mirada, que s’estén gairebé fins a l’infinit. El nom de la muntanya horitzontal i inofensiva que contemplem cap al sud ho diu tot: El león dormido.
Aquesta dispersió del paisatge provoca, també, una dispersió en el nostre grup. Durant el descens del Portachuelo, la caravana es fragmenta. Caminem sols, com a molt en parelles. Jo ho faig amb en Joan-Enric, que aprofita la inesperada intimitat per a repassar l’estat anímic i físic dels expedicionaris.


Punt i apart. Ens segueix amoïnant en Josep Torrent, que més enllà de la fixació numèrica del polsioxímetre, pateix realment d’una taquicàrdia constant. Ha hagut de fer tota l’ascensió d’avui, fins a la collada, a lloms de cavall. Si pogués, marxaria ara mateix. Ha postergat la decisió fins al campament d’aquesta tarda. Serà el punt principal de l’ordre del dia. Però n’hi ha d’altres: en Pepe arrossega un malestar crònic, no tan puntual ni espectacular com el d’en Jordi Seuba, que, per cert, ha encarrilat la seva recuperació i està a punt de ser donat d’alta, però més preocupant. Una tos molt lletja, de gos, el sacseja i l’impedeix respirar amb normalitat. Dorm poc i malament. Es lleva cada matí esgotat. En Roger, tanmateix sense queixa, va també al límit, a un pas de l’esgotament, purgant les intoxicacions que el tabac li ha causat durant mitja vida. Finalment, en Miquel, més enllà de que fa el trèkking, quan li permet la cavalcadura, a cavall, i de que des del principi ha admès que no te cap intenció de fer cims, va també castigat pel cansament, el mal d’alçada i la lesió que es va fer al caure del cavall, fa un parell de dies, pujant a Cocananpunta. L’únic que ha estat donat oficialment d’alta –catapultat per la seva joventut, això és clar- és en David Jorba. Més que un mal tràngol, ha hagut de pagar un peatge: el de la inexperiència. Ha après en quaranta vuits el que a mi em va costar vint anys.


La llacuna Viconga centra obsessivament el nostre llarg descens. Es tracta d’un immens llac que, amb el seu color blau vivíssim, gairebé negre, dona una pinzellada de vida a tot aquest gran desert. Cap al sud, les distants i adormides muntanyes de la serralada de Raura, guarden àmplies glaceres, com petits mars, on una lluna intempestiva, translúcida, però vibrant, s’hi emmiralla. Els colors d’aquesta regió –blau, blanc, ocre- estan saturats, sense degradacions, i son totalment sòlids. L’arribada a la riba de la llacuna Vicunga ens submergeix en una atmosfera fresca. Les aigües s’arrissen amb un vent alegre. Al desguàs del llac, ens espera, arrecerat del vent i cara al sol, un quètxua disposat a cobrar-nos la contribució del dia. Avui el pagament és una mica especial. La quota de pas ens permetrà, a més de l’habitual campament, l’usdefruit d’unes rudimentàries instal·lacions balneàries –un parell de piscines de ciment- que canalitzen les aigües termals d’una font que aflora a 40ºC. Després de cinc dies impregnats de suor, el bany en aquestes prodigioses aigües ens netejarà doblement: s’endurà tant les brutícies dipositades sobre la pell com les tensions acumulades dins del cervell.


Un bany deliciós

Una despreocupació desacostumada flota avui damunt del campament. Les tendes estan muntades al costat del riu, sobre una gespa grassa. El sol ens eixuga la roba que encara teníem humida. Cap al nord han aparegut, com autèntics castells de gel, els cims i les agulles de Puscanturpa. La seva agosarada i traumàtica arquitectura dona el punt adequat de contrast amb la horitzontalitat apàtica del paisatge que hem estat contemplant avui. El nostre campament es troba al mateix peu del Nevado Pumarinri, el primer cim que escalarem, dintre d’un parell de dies. Per primera vegada, hi ha en l’ambient la expectació de l’alpinisme. Un optimisme galopant ens va impulsant, un a un, o en parelles, a tots, als que ens trobem millor i als que encara arrosseguen malestars, cap a l’aigua calenta, gairebé cremant, de les basses. Els plaers de les expedicions solen ser quasi sempre intel·lectuals, enrevessats, d’aquells que s’han d’explicar amb cura i que la gent profana no sol entendre. Poques vegades son planerament físics, voluptuosos, sense trampa ni cartró. La immersió en aquestes aigües calentes, a 4.365 metres d’altura, contemplant les glaceres del Pumarinri o els cristalls enlluernadors de Puscanturpa, és un plaer simple i refinat a la vegada.
Les piscines d’aquests banys, tanmateix, no tenen res de refinat. Son un parell de basses de ciment, de color gris industrial, amb l’aigua enterbolida per les canonades d’aigua bullent que s’hi aboquen però també pels sabons i xampús dels qui ens hi rentem amb total impunitat. La primera d’aquestes basses, sobre tot, la més petita, és la que rep la primera envestida de les nostres cascàrries. La seva opacitat és total. En allà queden la suor seca, la pols del camí i la contumaç flaire de ramat que dúiem enganxada com una segona pell. Les democràtiques aigües d’aquests banys reben per igual els excedents corporals de catalans, d’indígenes i fins i tot dels primmirats israelians, que a pesar de l’elitisme de raça amb que ens observen, tenen les mateixes necessitats i les mateixes lleganyes que la resta. Amb vestit de bany, i amb la carn rosada de lletons, ningú pot amagar res, encara menys les noies jueves, que exhibeixen cuixes i corbes femenines que gairebé havíem oblidat i que eixoriveixen les nostres neurones més trapelles. Els cims de Puscanturpa son prodigiosos, però la pell fresca d’una xicota, després d’una setmana de compartir solituds amb llames i cabres, i en que la visió més sensual ha estat la dels voluminosos enagos de les pastores quètxues, encara ho és més.
L’aire de verbena que te aquest bany es veu accentuat, encara més, per les cerveses i Coca-Coles de mig litre que venen els espavilats pastors d’una borda fosca i troglodítica. Pocs ens resistim a assaborir, en total decadència occidental, un glop de Cusqueña, enlluernats per la bella muntanya andina i les encara més belles sines israelianes. En una paraula: amb l’aigua al coll.
I d’aquesta manera, amb l’aigua fins al coll (sortir en banyador a la gèlida intempèrie, ni que sigui pels trenta segons que es triga en anar fins a la barraca per a comprar una nova cervesa, és una heroïcitat), doncs, amb l’aigua calenta fins al coll, mentre observem, amb el cap aixecat a les alçades, els enormes pendents de gel que pugen cap al Pumarinri, fem coneixença amb una parella de Saragossa que, de sobte, adquireixen un protagonisme inesperat. El xicot, ahir, va escalar el cim. Les seves notícies son fresques. Les noves corren de seguida de boca en boca, i en un minut hem fet una àvida rotllana al voltant del maño que, cervesa en ma, com a premi a la seva aventura, ens explica els ets i uts d’una ascensió dantesca, de més de mil cinc-cents metres de desnivell i a través d’unes parets de glaç que –sempre en paraules del protagonista- eren d’infart. Els més pusil·lànimes s’angoixen; els que tenim un cert bagatge en això de l’alpinisme –i sabem, més per vells que per diables, els punts dèbils de tot escalador- rebaixem els fums de les explicacions: d’epopeia ho deixem en anècdota. Però sempre hi ha una inquietud latent en les hores prèvies a una gran ascensió. Qualsevol informació, a pesar de sospesar-la amb prudència, deixa petja.
Les paraules de l’amic de Saragossa han enfosquit una mica la nostra alegria, ens han recordat que estem als Andes per a escalar i no pas de revetlla. De moment, però, la tarda segueix sent gloriosa, lluminosa, rodona. Frescos com a roses, després de l’ablució en les ronyoses aigües, ens dispersem pel campament a posar en quarantena les sensacions que ens han assaltat, en tant poca estona i amb tanta diversitat: alcohol, bikinis i Pumarinri.



Recolliment II

Sóc dins de la tenda, altre cop sol, mastegant les impressions del dia. Aquesta tarda, abans de sopar, hem tingut un briefing amb en Darwin. Únic punt del dia: la inistència d’en Josep Torrent en abandonar el trèkking. Ni les hores de tranquil·litat al campament, ni la escumosa despreocupació del bany termal, han pogut temperar el mal estar de l’amic. Insisteix en que vol marxar. Però no tot és tan fàcil. El verb serè d’en Darwin ha aconseguit convèncer-lo per a continuar endavant; al menys fins a Huayllapa, la única població que travessarem durant tot el recorregut, i a la que arribarem, si tot va be, en tres jornades. Però sabem, encara que ho dissimulem, que és un miratge. A Huayllapa, per molt que hi arribi una carretera, tingui una església i hi hagi un telèfon via satèl·lit, la escapatòria és tan complex com aquí. A Huayhuash, tots els camins no porten a Roma: porten a la selva. Amaguem sota el coixí les preocupacions futures. Tenim la energia necessària per a encarar les del present.
El meu refugi íntim és el llibre d’en Jack Kerouac. No és pas una evasió sinó el complement idoni a les hores solars de la expedició. Llegir exigeix ordre i imaginació a la vegada. La lectura m’obliga a anar per parts –subjecte, verb i predicat- però també em permet, per uns minuts, volar lluny. Reflexiono: quan sóc a casa, a Barcelona, somio amb els Andes; ara que sóc als Andes, em transporto als Estats Units dels anys cinquanta. Totes les doctrines budistes em recorden que haig de viure el present. Tanco, doncs, el llibre. M’ajec. La foscor és total. Sento només, incansable, la remor del torrent. El Pumarinri –la orella del puma, en quètxua- escolta.

Huayhuash-Portachuelo de Huayhuash: 2h 44’ / +471m
Portachuelo de Huayhuash-Aigües Termals: 2h 43’ / -508m







7 d’agost
Aproximació

La jornada d’avui és molt curta, una aproximació –una aclimatació, si és que a aquestes alçades encara te algun sentit- fins al campament base del Nevado Pumarinri. En Darwin, que és savi –i nosaltres mateixos, que més que savis, coneixem les nostres limitacions- ha esbargit l’últim ombra de dubte que ens havia deixat la narració de la escalada que el maño ens va referir ahir. Res d’atacar frontalment els mil cinc-cents metres de desnivell; res d’embrutir-nos pels pendents baixos i traumàtics de la glacera: la nostra intel·ligent ruta fa un gràcil bucle, amb parada i fonda en el campament base, que ens espera avui, al costat d’una petita llacuna, al peu del pas de Punta Cuyoc, a 4.830 metres, per a atacar, l’endemà, la part més alta i bella de la glacera de Pumarinri. Partim en dos parts el pastís, i serà més digerible. Divideix, i venceràs.
L’ascensió cap a Punta Cuyoc és un pelegrinatge impressionat. Els pics de Puscanturpa estan presents en tot moment i a tota hora. La bellesa que irradien és màgica. Seguim immersos en el desert, però a molta alçada. Els paisatges es fan infinits, en un diorama de muntanyes terroses, les unes rere les altres, i de núvols blancs, cotonosos, flonjos, que naveguen pel cel. El simple fet de caminar, del pur exercici físic, em transmet un benestar que, a mesura que van passant els dies i vaig adquirint més fons, cada cop és més intens. Progressar, sempre endavant, cap a nous horitzons. Aquest pensament de que cada passa és nova –desconeguda- i a l’hora vella –oblidada- em fa passar de puntetes per damunt de qualsevol nus, decisió o problema.
La extraña pareja, avui, son la cara i la creu. En Jordi Seuba ha arribat al punt dolç de forma física, un cop superada la seva traumàtica aclimatació, i està a punt per a arrasar, amb l’artilleria pesada. En Pepe, en canvi, cau en un pou profund. La tos és cada vegada més seca i intensa. Confessa que, per primera vegada, te por de patir un edema. La seva preocupació és més sorda que la d’en Josep Torrent, però no decau en cap moment.
Arribem al campament a mig matí. És un lloc geològic, còsmic: una llacuna fosca i petita encabida, com un tascó, entre els desnivells vells i més arrodonits del Pumarinri, al sud, i els virulents seracs, a tocar de ma, d’un blanc encegador, del Nevado Cuyoc, al nord. És migdia i ja l’aire és molt fred. No tenim a penes protecció contra l’embat constant del vent. El campament d’avui és auster. Si es pot superar la duresa mineral del paisatge, la bellesa que amaga al darrere és sublim.






Adiós, Pedro

En Pedro Pulido, el convidat de pedra que ha anat, poc a poc, estovant-se al nostre costat durant cinc dies, se’n va. De ser una nosa ha passat a ser un company. En cap moment, tanmateix, hem pogut arribar a considerar-lo un amic. És estrany que la muntanya, que sempre relliga més del que sembla, no ens l’hagi apropat definitivament. Crec, passats els mesos, i des de la distància, que en Pedro no era ben be un muntanyenc, li’n faltava la màgia suficient per a descobrir en un cim un prodigi. Però la separació és emotiva. Al cap i a la fi tots som humans i un mínim de relació sempre comporta un mínim de compromís. En Pedro s’acomiada, un per un, del grup. Es prodiguen les abraçades. El seu guia, ingènuament, en un rapte que després resultaria políticament incorrecte, ens proposa l’inevitable retrobament, a Huaraz, al voltant d’una pashamanca[10] que ell mateix ha de cuinar. La proposta ens entusiasma, tant, que fins i tot li donem una bestreta per a segellar la cita i perquè pugui comprar els primers ingredients de l’àpat. Tot son flors i violes. Més endavant –ja ho explicaré al seu degut moment- el dinar de germanor se n’anà en orris per conflictes d’interessos i de jerarquies.
En Pedro se’n va. Adiós, Pedro. El canari era totalment prescindible, però ara que ha marxat, deixa en el sever campament d’avui una absència. Estem al peu del Pumarinri. Qualsevol afecte humà, per molt tènue que sigui, te el seu pes específic sota la sideral indiferència de les grans muntanyes dels Andes.



Preparatius

La inèrcia de la tarda ens alenteix la empenta. Quan no hi ha res a fer, tot pren un altre sentit. L’activitat és indispensable, però sempre representa un punt d’evasió –no voler mirar la realitat cara a cara. La realitat és, en aquesta plàcida, llarga i freda tarda, un dolç avorriment que cura més que qualsevol antibiòtic. Hem perdut la traça dels jueus, en Pedro ha marxat: estem més sols que mai –tots tretze, amb els cuiners i els guies, però sols, en el fons. La única obligació que avançarà paral·lela a aquesta devoció és la de preparar els estris i la roba per a l’ascensió de demà. Del fons dels petates apareixen els grampons, les manyoples, els piolets, les botes d’alta muntanya. En Bruno s’asseu, al sol, per a descobrir la clau de volta d’una motxilla perfectament estibada, racionalment construïda. Ho sabem d’altres expedicions: en Bruno és un perfeccionista de l’ordre. En Jordi Cárdenas, que es passa, a Barcelona, mig any ofuscat per activitats peremptòries i ineludibles, sense cap contacte amb la muntanya, treu la pols del material que veu la llum d’expedició en expedició; en Jordi Cárdenas viu mig any, o fins i tot un any sencer, d’esquena a l’alpinisme: quan torna, ho fa per la porta gran; passa de l’Himàlaia als Andes, sense estacions intermèdies. El meu germà Josep xiula les melodies inintel·ligibles de les grans ocasions. El meu germà, quan la situació tiba, demana auxili a un estrany xiulet que repeteix incansablement, una espècie de mantra màgic que el distreu de les cabòries.
Alguns hem fet un curt passeig pels voltants del llac, al peu del Nevado Cuyoc. Des d’una prudent alçada hem estat revisant i assimilant la ruta que demà ens ha de portar al Pumarinri. Els desnivells son molt grans, però tècnicament no hi ha, en principi, cap obstacle insalvable. La cara sud, que en aquest hemisferi és la més càlida i amb més hores de sol, no te neu fins gairebé els 5.000 metres. Les cornises de la glacera de Pumarinri, que a penes distingim per damunt d’aquesta alçada, son d’un gel vell i esquerdat. El canvi climàtic està devorant, a tota velocitat, la essència dels Andes.
Mentre nosaltres hem estat enllestint els preparatius, o be ronsejant, o simplement descansant per a arribar al moment de la escalada amb la màxima energia, en Darwin i el seu pare, amb un responsable gest que els honra i que demostra la seva vàlua com a guies, han invertit la tarda en ascendir –sense la rèmora dels clients, a tota velocitat- per la ruta de demà, fins a la gelera. Han guanyat sis-cents metres, pels roquissers, deixant molles de pa, com en Pulgarcito, per a retrobar-les demà, en la foscor de la nit. Estem en bones mans. Si en Pedro, com deia més amunt, no va arribar mai, en una connivència continua, a traspassar un límit invisible, en Darwin, que manté en tot moment la prudent distància que li exigeix el contracte entre un proveïdor i un client, està demostrant un compromís i una responsabilitat que ens el fa sentir més com a amic que com a guia. En Darwin parla poc, però li sentim sempre l’alè al clatell.


Punt i apart. Aquesta tarda, que tinc temps, parlaré, com havia promès, de l’altre debutant en aquesta expedició: d’en David Jorba.
En David és un recomanat. Ve avalat, amb totes les garanties, que per alguna cosa és el seu pare, per en Ricard Jorba. “Els plats s’assemblen a les olles” –diu la dita, i en aquest cas l’encerta. Pare i fill participen de la mateixa irreverència. En David, per edat, te més fresca i afilada la llengua. Ha injectat en el grup una alenada de saba nova, tant en el dia a dia com amb la seva ingenuïtat muntanyenca. De ser un desconegut, va passar, en el sol trajecte d’avió entre Barcelona i Lima, a ser imprescindible. Alpinísticament, l’únic antecedent ha estat la neu, que sobre l’snow board coneix i domina. Abans d’aquesta expedició, per prescripció paterna, va rebre un baptisme de foc amb sengles excursions d’un cert nivell, als Pirineus[11]. Tant sobre la neu com a la roca, vaig iniciar-lo seguint els mètodes tradicionals: sempre vigilant-lo de lluny però sense pietat. Els resultats varen ser bons. Va superar, amb nota, les bàsiques tècniques del gramponejar i del ballet aeri en crestes; va aprovar, també amb nota, millor, si cap, l’assignatura de la solidaritat amb el grup. Més tard, aquí a Huayhuash, com hem vist, va superar també la clatellada del mal d’alçada. Els mals moments passats al nostre costat han servit per a estendre un certificat de bona conducta, i sobre tot, de confiança.
Aquella tarda, al campament base, vivíem molt intensament el present. Ara que escric amb temps pel mig, fredament, potser únicament li recrimino a en David que no hagi continuat la prometedora –i sempre inútil- carrera alpinística que va encetar als Andes. Després de la expedició ha tornat a Mataró, a viure la lluminosa i voluptuosa vida mediterrània i ha oblidat una mica, molt lògicament per altre part, uns amics que podien ser els seus pares.
Uns moments abans d’iniciar la escalda del Pumarinri, en David sospesa els pros i els contres. Vol, però dol. Te moltes ganes de fer el seu primer cinc mil però també reconeix que està una mica nerviós. Per a sentir la picant inquietud que assalta a qualsevol muntanyenc abans de fer un cim, no cal ser un novell, com en David. Jo porto quaranta anys en aquest negoci, i encara la sento tan viva i inoportuna com el primer dia.



Recolliment III

A la llacuna hi ha uns ocells de bec molt llarg que picotegen el fang. La seva silueta fosca es retalla nítidament contra la lluïssor de les aigües, que amb la llum rasant del sol del capvespre son tan sòlides com una planxa d’acer. M’assec, arrecerat del molest vent, davant del llac, per a escurar aquest últim sol. Intento llegir alguna pàgina de “Els Pòtols místics”, però la realitat és tan intensa –tan vital- que la literatura hi és de més. Escric el diari. Els seracs del Nevado Cuyoc reben els últims raigs del sol. Tenen color de pell rosada, com la d’un nen petit. De tot aquest caos de blocs, fractures i esquerdes, apareix, poc a poc, si t’hi fixes, un ordre nou.
Com que demà haurem de llevar-nos a les 3:00 de la nit, avui soparem molt aviat, a les 18:00h. Acomplint el seu rol de bons dietistes, en Luciano i en Marco ja estan preparant una bona calderada de proteínica pasta. Espero el sopar amb gana.
Increïble: fa sol i neva.

Aigües Termals-Camp Base Pumarinri: 2h 59’ / +510m


8 d’agost
El Nevado Pumarinri

Les nits que precedeixen als grans dies, a l’alta muntanya, sempre son inquietes i massa curtes. El temps nocturn que passa, per altre banda, és molt relatiu. La nit, en termes objectius, és curta, però subjectivament pot fer-se eterna. En els minuts previs a la son, en circumstàncies normals, ja acostumem a exagerar les cabòries i les preocupacions; comprimits dintre d’una tenda d’acampada, a 4.850 metres d’altura i amb el Nevado Pumarinri tocant a la porta, els pensaments poden arribar a ser al·lucinants. El desgast psicològic d’aquest pànic escènic és important.
La nit que passo jo és intensa. Dormo –i per tant descanso- però m’altera el frec continu del vent sobre el plàstic de la tenda. El fred és agresiu. Em desperto, de cop i volta, i miro, compulsivament, la hora. Les hores son estranyes. En un moment de la nit, inesperadament, neva. Son petits projectils de neu granulada que sonen com insectes caminant pel sostre de la tenda. Fins a tres vegades haig de sortir a orinar, sota la claror somorta i irreal de les estrelles. Finalment, uns minuts abans de les tres –uns minuts abans de que soni el despertador- estic completament despert i preparat.
Ens concentrem al menjador. Hi arribem, des de les tendes, com espectres que surten del fons de la nit, amb les bosses dels ulls inflades –per la son, però també per la retenció de líquids: portem més de dotze hores consecutives a gran alçada. Ens movem amb moviments balbs i torpes. Qualsevol gest –posar-se les polaines o acabar de tancar la motxilla- representa un gran esforç.
A la convocatòria del Pumarinri hi falten quatre companys. En Ricard, en Miquel i en Josep Torrent tenien decidida aquesta opció des de Barcelona: la dura crida de l’alta muntanya mai els ha seduït prou com per cremar cap nau. Però en Pepe, que és un incondicional d’aquesta mateixa veu, ha de renunciar a la escalada per prescripció mèdica. La seva deserció és inevitable però no per això menys amarga. El violent mal d’alçada que pateix, afegit a un constipat mal curat que, al mínim esforç, el traspassa amb una tos canina, l’inhabilita totalment. Mentre esmorzem, més silenciosos que mai, amb una gana forçada –a les tres de la nit costa d’empassar-se res- els quatre companys absents mandregen dins dels sacs. Quan es faci de dia, seguiran la caminada, a través de Cuyoc Punta, cap al campament d’aquesta nit. En allà quedem emplaçats.
Els primers contraforts del Pumarinri son durs. A l’inconvenient de l’absoluta foscor s’hi afegeix un terreny incòmode, ple de pedres inestables. Els primers tres-cents metres son una immensa i invisible tartera. Pugem d’esma, confiant en el con de llum de la llanterna dels que ens precedeix. El fred és viu. Per a combatre’l res millor que l’activitat. Si algú s’ha de posar o treure roba, o demana una aturada per a refer-se, la temperatura del cos, en pocs segons, cau en picat. Els primers moments d’una ascensió, en aquestes condicions, sempre son durs. Més que l’esforç físic, el que exigeix, de moment, el Pumarinri és un gran esforç mental.
Al cap d’una hora llarga, s’encén, a llevant, la fina ratlla de l’albada. La claror, per minsa que sigui, és una promesa. On no hi havia res, comencen a distingir-se siluetes. Llunyanes carenes de muntanyes es retallen contra l’horitzó. Del no-res de la nit neix, lentament, una bellesa indescriptible. Amb les mans gelades, els peus entumits i la ment opaca, costa de capir aquesta bellesa tan subtil, però no tots els grans moments de l’alpinisme es redueixen a conquerir un cim. El trajecte és més important que l’arribada: no cal cap fi per a justificar els mitjans. M’aturo amb els peus encara a la nit però la mirada en el dia. Veig, davant meu, la silueta d’en Jordi Cárdenas, amb la llanterna oberta, com un far. Rere seu, l’esclat de llum del nou dia pren coloracions inversemblants. L’atmosfera és tan neta que cada mil·límetre de muntanya, cada mugró de roca, tenen una presència total. A la meva esquena, el formidable Nevado Cuyoc es materialitza entre una llum rosada i tènue; la seva neu i gel semblen la pell d’un immens préssec.
Però no tots podem gaudir d’aquest espectacle. El meu germà Josep lluita amb la inquietud. Aquestes dantesques pujades a les fosques que no ofereixen cap punt de mira, l’aniquilen. Son molts anys de compartir muntanyisme amb ell, i son, també i sobre tot, molts anys de ser germans. El conec massa be com per no saber que les cabòries l’estan devorant. En aquests casos, he après que el millor és callar. Suggerir o donar consells no serveix de res. S’ha d’esperar a que la decisió –ja sigui continuar, costi el que costi, o abandonar- caigui com una fruita madura. La clara matinada porta, junt amb la sensació de treva, també una visió que no ajudarà gens l’estat d’ànim d’en Josep. Hem arribat a un ample nervi de roca que separa el vessant nord del de l’oest. La nitidesa del dia ens mostra, allà baix de tot, la taca encara fosca, completament negre, de la llacuna Viconga. Però també ens descobreix, si mirem cap a munt, un mur gairebé vertical de roca que defèn l’accés a la glacera de Pumarinri. Aquest escaló, que de lluny sembla inaccessible, dona la estocada final al meu germà. La seva decisió de dimitir sorprèn a tothom, menys a mi. L’abandonament és una espasa de doble fil: per una banda l’alliberarà de tots els maldecaps que arrossegava, però per altre banda serà el primer pas cap a la recança. Els que no el coneixen prou, insistiran, intentaran engrescar-lo, convocaran el bon humor, però tot és debades. El temps que passa, tanmateix, no permet cap malbaratament. En pocs minuts seguim cap a munt, i en Josep se’n va cap avall. Aquest fet tan simple i tan esquinçador demostra que a l’alta muntanya la línia que separa l’èxit i el fracàs és molt fina. Si enlloc de ser als Andes, a 5.100 metres, estiguéssim a l’Himàlia, arribant als 8.000, la tènue línia, més enllà de separa l’èxit del fracàs, separaria la vida de la mort. No hem de perdre de vista en cap moment que juguem amb foc.
Com sol passar tantes vegades, la ferotge paret de roca queda devaluada quan l’ataquem: és una simple rampa de pedra morta. L’hem de tractar amb prudència, guardant-li el respecte, doncs la ruïna amb que s’esmicola pot ser perillosa, però no deixa de ser una petita acrobàcia. La concentració que demana ens fa oblidar, per uns minuts, el paisatge que ens envolta, que sense adonar-nos, ha canviat, tant per la llum, que ja és total i diürna, com pel que ens espera al cap de munt d’aquesta curta escalada: un altre món.
Les glaceres dels Andes estan en franca retrocessió. El canvi climàtic les redueix cada vegada més, esmicolant-les, aïllant-les, com un exèrcit vençut, als llocs més inaccessibles. El límit entre el desert i el gel és insultant. Hem pujat el mur de pedres amb el cap enfonsat en l’ocre més sec i quan aixequem la mirada, dalt de tot de la cresta, ens precipitem en el mar blanc i impol·lut de glaç. Una eufòrica sensació de victòria ens embarga. No és per haver fet cap cim, que el Pumarinri encara queda lluny, sinó per haver aconseguit arribar a les portes del cel. Una simple glacera –molt bella però també agònica- justifica tota la obscuritat de la nit passada, totes les indecisions i incomoditats. El blanc del gel neteja qualsevol ombra de dubte que podéssim retenir. Del fons insubornable de cadascú de nosaltres puja, semblant a una erupció, una gran alegria.
La glacera de Pumarinri, com he dit, és un altre món. Més enllà de la sensació de puresa que emana de tota glacera, és també el món més esquerp però també més honest del gel sòlid, dels grampons, del piolet i la corda. Bracejant amb les pedrotes de les tarteres eren simples excursionistes; pujant pel gel, som alpinistes.
Totes les evolucions representen aconseguir però exigeixen també abandonar. I una escalada, no ho dubto, sempre és una evolució. Després de la eufòria de ser a 5.200 metres, sobre la higiene del gel, abandonem el port segur d’aquesta eufòria i tornem a la càrrega. En Darwin, un cop estem ja encordats i disposats a iniciar la escalada pel gel, ens encoratja, amb les seves serenes paraules, a un carpe diem inqüestionable:
-Señores, estan en la montaña. Relájense. Disfruten.
Davant nostre es redreça, ja no una muralla de roques inquietes i velles sinó verticals pales de gel. Flirtegem amb inclinacions properes als 45º, amb tot un abisme que fuig als nostres peus i que es precipita, quasi 1.000 metres més avall, fins a la llacuna Viconga. Si hi ha algú, a aquestes intempestives hores (son tot just les vuit del matí) prenent les aigües termals, ens podrà distingir, enfilats al cel, com uns petits puntets negres que profanen el regne dels apus dels Andes.
L’equilibri que permeten els grampons, i la seguretat que donen tant en Darwin, que des que ha arribat a les alçades és un home encara més íntegre i responsable, com la corda, ens donen ales. Les puntes dels grampons s’enfonsen tan sols uns centímetres en el glaç, però mai havíem tocat tan de peus a terra.
Després de superar el mur de gel, seguim a través d’una esmolada aresta de glaç que delimita, per un cantó, el gasós espai buit i per l’altre un estrany altiplà eriçat de penitents. Els penitents son formacions de gel modelades pel vent, agrupades en grans camps, com figures de soldats en ordre de batalla. Poden ser columnes de pocs centímetres o torres de quasi un metre d’alçada. El primer contacte amb els penitents va ser aquí, en aquest inofensiu i estètic altiplà al peu del vèrtex del Pumarinri, que ja tenim a tocar de ma, però en dies a venir, quan estiguem escalant el Diablo Mudo, podrem comprovar en pròpia pell totes els vicis però també totes les virtuts d’aquests pinacles que entorpeixen i ajuden a l’hora la progressió. Ara, els penitents son inofensius fantasmes blancs que hem de regatejar, com en un petit laberint, amb la voluntat posada en els darrers cinquanta metres –una pujada fàcil i lluminosa- del Nevado.
En el mateix moment en que petgem el cim (5.465m), me n’adono, d’una manera clarivident, de que, obviant les inquietuds lògiques de tota ascensió, el Pumarinri ha estat una ascensió còmoda, sense grans problemes ni exigències. Me n’adono, d’una forma transparent, que les moltes ganes que teníem de pujar als Andes ens han fet exagerar una mica l’escenari. Ha estat una escalada rodona –perquè tot ha sortit be, però també perquè no hi hagut cap caire que hagi deformat la seva placidesa circular, com la d’una gran i flonja bola de neu.
Els gestos es repeteixen. Les persones som afeccionades als gestos. Recordo en David Moreno, absent en aquesta expedició però que al cim del Stok Kangri, ara fa tres anys[12], i un temps després, dalt de l’alpí Allalinhorn[13], repetí l’homenatge de tallar-se la barba davant de la càmera. Ara, al Pumarinri, és en Jordi Cárdenas el que renova el compromís amb la posteritat. Inesperadament, però amb el mateix encant que ho va fer a l’Himàlaia, mostra, amb un somriure orgullós i paternal, el xumet del seu fill a la càmera. El xumet és, en aquest precís moment, l’antena parabòlica que sintonitza amb la família. Per miracles de la tecnologia espiritual, de ben segur que en Jordi sent al seu costat, agafat de la ma, el seu fill.
Tots els que som dalt del Pumarinri ens sentim compromesos –de fet, una mica culpables- amb els que no hi son: des de les llunyanes famílies que han quedat a Barcelona fins als més propers amics que no han pogut acompanyar-nos en la escalada, especialment el meu germà Josep, que a hores d’ara deu purgar la seva decisió en la més absoluta solitud. Tots som culpables: de temptar el destí, de vèncer-lo, de no tenir misericòrdia: en una paraula, de ser feliços.
La felicitat és un acte de fe. El carpe diem d’en Darwin n’és la prova. Tots els miracles porten impresa, en algun lloc, la seva data de caducitat. De la mateixa manera que la neu de les glaceres dels Andes es fon irremediablement, la baixada, cara a l’estimball, que fem a tomba oberta, va fonent l’aventura. Tornar a passar per llocs coneguts devalua el prodigi. Tanmateix, abandonats dalts del cim els gestos, els homenatges i la mateixa felicitat, ens queda, encara, el privilegi d’assaborir, gairebé de mastegar, aquest panorama sense fi que es desplega als nostres peus.
En plena baixada, en un dels punts més inclinats, ens trobem i saludem a un grup de veneçolans que havíem conegut –sembla que fa una eternitat- en la cua de l’autobús que ens va portar de Lima a Huaraz, gràcies a les sempre bones maneres i urbanitats d’en Joan-Enric, que obra comportes i enceta amistats per allà on va. Aquest grup de veneçolans mereixerà, en el seu moment, dintre d’unes poques pàgines, una descripció més profunda. Passaran, en orde d’importància, de ser uns simples saludats –uns de tants- a tenir un paper principal en aquesta aventura. I encara més enllà, quan acabi i passin els dies, els mesos i els anys, i ni en Darwin, ni l’Enrique, ni el canari Pedro Pulido, sàpiguen continuar la relació, mal que sigui a través del ciberespai d’Internet, amb nosaltres, seguirem en contacte amb aquests veneçolans, per una d’aquelles dreceres de les casualitats i de la constància –qui vol, l’aconsegueix- per mail, per correu postal, fins i tot, encara que sembli impossible, físicament, quan la Lilly Stanjovic assisteixi, als Lluïsos d’Horta, a Barcelona, a la estrena de la pel·lícula que vàrem filmar als Andes.
Ara, de moment, deixem-los com a simples companys escaladors que faran el cim el mateix dia que nosaltres, amb els quals intercanviem impressions telegràfiques, consells i bons desitjos. En la completa solitud dels Andes, ensopegar aquest grup que ens segueix les passes –estan realitzat el mateix trèkking que nosaltres, fins ara amb un dia d’endarreriment, ara ens ha caçat: han fet el Pumarinri sense campament d’altura- és una lliçó de sociabilitat. Les bones maneres de la civilització no s’han de perdre. A la humanitat li ha costat massa arribar a la democràcia per a llençar-ho tot per la borda a conseqüència de la barba de set dies que duem i la ferum d’ossos que destil·lem.


La baixada

A baixar, tots els sants ajuden. Un d’ells és Sant Darwin Jamanca, que ens assisteix, en forma d’ombra paternal, en la desgrimpada del desfet mur de pedres que es despenja, des de la glacera, cara al migdia que comença a fer pujar vapors càlids del fons de la vall. L’únic records que ens queda, quan flanquegem, de nou per terreny inestable, aproximadament per la cota 5.000 cap al pas de Cuyoc, de l’immaculat Pumarinri, és la constat visió del Nevado Cuyoc i dels seus seracs, a l’altre cantó de la vall, i dels pics de Yerupajá, més enrere, que tornem a trobar en el nostre periple circular. Els havíem deixat feia tres dies, però ara, la geometria ens els torna a presentar en safata de plata, i mai més ben dit, doncs la llum meridiana que espetega amb força els revesteix d’una claror de plata encegadora. El Yerupajá, el Siula i el Sarapo, des del pas de Cuyoc, son una arquitectura sublim. Si no fos pel cansament que ja ens trava les cames i l’enteniment, gaudiríem d’aquesta visió amb la ment lúcida, però encara ens queda un bon parell d’hores fins al campament i no podem, ni volem, demorar més l’instant de treure’ns les botes i d’ajaçar-nos sobre la gespa per a començar a reconstruir, en forma de records, tots els prodigis que hem viscut durant la jornada d’avui.
El descens per la desèrtica quebrada de Cuyoc, vigilats per un estrany monòlit en forma de tap de xampany que es redreça a tocar del mateix coll, com un mut guardià, i que no perdrem de vista fins que no arribem al campament, s’eternitza. Ens entrebanquem amb l’esgotament. Hem de fer sovintejades parades, amb la excusa de desfer-nos de roba –cada vegada fa més calor- per a poder mantenir a ratlla aquest esgotament que està a punt d’aniquilar-nos. És un cansament dolç, permissiu. És el cansament de les grans ocasions, que sempre arriba amb la cara colrada, els peus escaldufats i una set atroç. És el preu que cal pagar. Després de tants anys de córrer per les muntanyes, reconec aquests símptomes, que per algú altre podrien ser molestos o inclús alarmants, com a prova fefaent de que sóc feliç. No és la mateixa felicitat que hem sentit al cim –puntual, esclatant, breu- sinó una felicitat madura i solvent que va acumulant, un sobre l’altre, nivells de serenitat a l’esperit. Els muntanyencs aconseguim el precís grau de follia gràcies a aquesta felicitat que, a còpia d’anys, sempre està present –de vegades més, de vegades menys- en la base de la nostra ànima.

Camp Base-Nevado Pumarinri: 4h 38’ / +625m
Nevado Pumarinri-Cuyoc Punta-Campament Huanacpatay: 4h 25’ / -1.470m





9 d’agost
El Paso de San Antonio

Pel matí, al despertar-me, em descobreixo amb ressaca. Com si hagués pres, enlloc de vi en excés, massa vida. La llum i les emocions de l’ascensió al Nevado Pumarinri se m’han enquistat, durant la nit, en un racó del cervell i he tingut malsons i migranya. Amb el primer sol, quan comprovo que la claror andina i la felicitat encara estan a l’altre banda del plàstic de la tenda, em reconcilio amb el món.
Els meus companys també experimenten quelcom semblant a la ressaca. Quasi tothom argüeix malestar, nafres, o simple peresa, per a enfrontar-se amb la pujada d’avui fins al Paso de San Antonio. Les dues jornades encadenades, la d’ahir i la d’avui, son una dura prova. L’alçada d’aquest pas, que separa l’ample i polsosa vall de Huanacpatay –la ruta més normal i directa fins al poble de Huayllapa, el nostre destí d’avui, i única població que trobarem durant tot el trèkking- de la més amagada i solitària de Calinca, s’enfila, de nou, per sobre dels cinc mil metres. La temptació esportiva d’aquest nou repte només l’acceptem en Bruno, en Carles, en Joan-Enric, en Jordi Cárdenas i jo. El fred, quan sortim de les tendes, és molt viu. En plena ascensió, veiem, en la llunyania, la caravana del gros del nostre grup que baixa lentament pel fons de la vall, amb els primers raigs de sol il·luminant-los i, el que és més important, escalfant-los. El petit grup que pugem cap a San Antonio, sempre a l’ombra, hem de petar de dents contínuament. Ens acompanyen en Darwin i en Luciano, carregat aquest últim fins al cap de munt amb tota la intendència per a cuinar-nos més endavant, a l’intempèrie, un dinar que, com la ja llegendària pasta de fa tres dies, camí de Siula Punta, serà prodigiós. Inesperadament, en l’intens exercici que exigeix aquest desnivell molt costerut, a una temperatura propera als 0ºC, em reconec en una plena forma física exultant. La teràpia dels trèkkings, que inclou una volta més de cargol cada dia, funciona a les mil meravelles. Les bieles del cos, i també les de la ment, no tenen més remei que ajustar-se. Si ahir escrivia que la felicitat de fer un cim s’acumula, poc a poc, en l’esperit del muntanyenc, avui descobreixo que l’entrenament diari se sedimenta, també, però en els músculs. La coordinació entre l’un i l’altre és el secret per a ser fort davant de la vida. Ja ho deien els antics grecs: Mens sana in corpore sano.
La prova de que tots estem en aquest punt dolç d’energia és que el desnivell de 625 metres fins al Paso el fem en tan sols 1h 20’. La empenta del fred –que per a combatre’l, demana activitat- també hi ha ajudat.
Després de veure ahir mig món des del cim del Pumarinri, pensàvem que ja estàvem curats d’espant, per als panorames gloriosos. Res més lluny de la realitat. La volta de cargol en la forma física –cada dia una mica més- es pot assimilar, també, a la meravella dels paisatges –cada dia una mica més excelsos. La collada és un lloc inestable, amb profundíssims desnivells a cada banda, i amb un higiènic vent que ho neteja tot obsessivament. Travessar la invisible ratlla entre un vessant i l’altre és quedar-se sense respiració. A les nostres esquenes deixem la nit, el fred, la mola una mica decant del Pumarinri; davant nostre, la claror, el sol, els pics, un buit immens que es precipita mil dos cents metres. Els cims, vells coneguts, de Yerupajá, Serapo i Siula reneixen ara, per la seva cara oest. Els tenim a tocar de mà, encara més a prop que quan els admiràvem des de Cauarcocha, i, sobre tot, des de 5.020 metres, podem parlar-los-hi, quasi be, de tu a tu. A primera hora del matí (no son encara les nou) la lluminositat és pura, sense la reverberació assassina de migdia ni la cremositat vella de la tarda. M’assec uns minuts, junt amb en Luciano, tots dos en complet silenci, mentre la resta de companys estan encara pujant, i m’aflora una emoció infantil. No se si és per l’esforç, o per la manca d’oxigen, o per aquesta emoció que pugna per a omplir-me els ulls de llàgrimes i que, com a adult madur i sensat, retinc, però el cap em roda, se’n va, vola per sobre de les llacunes de Juraucocha i puja, com un còndor, llepant els murs de gel dels cims. És una breu al·lucinació. En Carles, sempre al límit del misticisme, es queda bocabadat, quan arriba. En Jordi Cárdenas somriu, extàtic. En Bruno, calla. Fins i tot en Joan-Enric, sempre disposat a treure-li ferro a qualsevol seriositat, està impressionat.
Ahir, baixant del Pumarinri vivia la felicitat, però era lògica, cartesiana, causa i efecte; avui, al Paso de San Antonio, la felicitat no te motiu, ni adjectius, ni continuïtat: amb prou feina la puc explicar.







Camí de Huayllapa

La baixada cap al fons de la vall de Calinca no és cap al·lucinació, ni la podem fer, màgicament, a lloms d’un còndor. L’espectacle superb de la muntanya ens acompanyarà en tot moment, però el veurem a penes de cua d’ull, indirectament, doncs el descens és delicat i exigeix el cap cot, decidint amb encert on col·locar els peus. Les pedres rodolen, el camí es desdibuixa: una relliscada pot ser fatal. Un indici de sender flanqueja, a moltíssima alçada, paral·lel a la direcció de la vall, però no perdem alçada, no va enlloc. Veig en Darwin dubtar. Fins ara no li havia descobert cap fissura. A pesar de que segueix impertorbable, tan seré com sempre, li noto un punt d’indecisió. Si en Darwin dubta és degut a nosaltres, els seus sagrats clients, als quals ens deu tenir en poca consideració: uns incapaços o dèbils. De ben segur que si ell i en Luciano estiguessin sols, saltarien de pedra en pedra, lleugers com a plomes, corrents cap al fons de la vall sense necessitat de camí ni tan sols de prudència. Finalment és quasi be el que hem de fer. El camí s’ha perdut totalment i la inclinació dels rostos –traïdores les pedres inestables però també traïdora la gespa relliscosa- ens obliga a despenjar-nos, amb ajuda de peus i mans, en la vertical de l’estimball. En Luciano, que va davant, olora, com un gos, la millor ruta. Baixar no és difícil: només cal saber mantenir en equilibri el cos; el que és difícil és endevinar el millor pas, i que la baixada, a tomba oberta, no acabi, de cop i volta, en un penya-segat infranquejable. En alguna aturada, o quan en Darwin ens mana que refrenem els ímpetus, puc seguir admirant el paisatge. Està sempre present. Yerupajá –que te nom de déu- vetlla per nosaltres.
En Luciano, com era d’esperar, potser inspirat per Yerupajá, la encerta. En poc més de mitja hora haurem desgrimpat cinc cents metres fins al fons de la vall. Calinca és un lloc desert, inhòspit, solitari, però molt bell. És un lloc d’aquells on el ser humà no hi és benvingut. Tot hi te una mida gegantina, des del gran riu escumós fins als terraplens torrats. La profunditat de la vall és immensa. Cap a ponent, sembla que no s’acabi mai. Cap allà hem d’anar, camí de l’encara molt distant poble de Huayllapa. Però abans, per a agrair a Yerupajá la felicitat nostra de cada dia, en Luciano, assegut amb les cames creuades, com un monjo, ens prepara un substanciós dinar fred que esperem, ansiosos, amb fam de caníbals. Unes patates bullides amb salsa de formatge i ají, enciam, ou dur i olives. Una remota dieta mediterrània per a assaborir, asseguts al terra, sense compliments, la bondat de l’alimentació. Menjar, quan es te gana, és el plaer més voluptuós.


Punt i apart. La vall de Calinca, tan solitària, incita al diàleg, inclús a la confessió. En Darwin, sempre parapetat en la seva condició de guia, ofereix poques possibilitats de complicitat. Ara, escurant el plat de patates –de sabor tan simple i a l’hora tan perfecte- comença a respondre les nostres preguntes amb sinceritat. No és que el xicot no hagi estat sincer fins ara, sinó que més aviat és partidari del silenci administratiu; s’estima més pecar per omissió que extralimitar-se. És el perfecte representant d’una casta que coneix la seva limitació. Nosaltres, educats en una democràcia més tolerant però també menys elegant, li estirem de la llengua sense adonar-nos que l’incomodem. Finalment, avui, en aquesta vall de Calincas en la que no hi ha ningú en quilòmetres a la rodona i en la que l’únic testimoni present és Yerupajà –i que no te orelles- decideix a queixar-se, potser estimulat pel format de petit comitè del nostre grup, de que a Huaraz no es pot aconseguir material decent de muntanya. Reconeix, sense embuts, que les peces més preuades del seu equip –que no deixen de ser eines antiquades: unes pesades botes de carcassa de plàstic o una inadequada jaqueta d’esquí dominical- li han estat obsequiades per clients. Amb això deixa oberta la porta a la nostra generositat. Sabem, doncs, que el jornal d’en Darwin, a pesar de ser un guia d’alta muntanya i de que ha escalat cims més difícils que no tots nosaltres junts, no arriba per a invertir en la seva pròpia seguretat. Per altre banda, encara que volgués, li seria impossible trobar material de muntanya a la ciutat. El flux de botes, jaques, piolets o grampons que passa de les mans dels opulents clients a la dels necessitats guies (o cuiners, com els pals d’esquí que pidolen insistent i traïdorament, com he explicat, en Luciano i en Marco) va a engreixar l’estoc de material disponible per a lloguer... que lloguen els mateixos turistes, o sigui estrangers, que visiten els Andes. En aquest cercle viciós no hi ha escapatòria. A Huaraz no vàrem trobar ni una sola botiga de material de muntanya. Tot queda, amagat, en els antres de les agències de trèkking. És en aquest moment quan em prometo que, un cop acabada la expedició, regalaré els meus pantalons de muntanya a en Darwin. Faig testament.


La llarga caminada cap a Huayllapa ens submergeix en un sopor de migdiada. La calor prem de valent. Ens pesen les parpelles i les cames. Hem d’arrossegar els peus sobre la pols del camí. Tota la eufòria matinal que ens ha regalat el Paso de San Antonio ha quedat silenciada per aquesta vall eterna que te horitzons que semblen inassolibles. Com més anem, més retrocedeixen. La llum de tarda és lletosa. A cada ventada se’ns omple la boca de sorra i d’escalfor. La única manera de refrescar-nos és girar la vista enrere, de tant en tant, i confirmar que Yerupajá i la seva cort segueixen allà, hieràtics, intractables, però cada vegada més lluny.
En aquest pelegrinatge espès, travessem un parell d’assentaments de pastors que estan completament buits. Ni rastre de cap ànima. Més endavant, tanmateix, a l’ombra dura d’un mur mig enderrocat, distingim les siluetes d’uns nens que vigilen un ramat de vaques. Estranyament, al contrari del que hem viscut fins ara, no demostren cap interès en la nostra presència. Quan els cridem, s’acosten d’esma, com si acomplissin una obligació. L’atmosfera d’aquesta vall és apàtica. Definitivament, la vall de Calinca és un lloc incòmode.



Huayllapa

Cap a la ratlla dels quatre mil metres, després de perdre finalment alçada, arribem a una confluència de valls: la que hem seguit nosaltres i la que han seguit els nostres companys, aquest matí. El camí, a partir d’aquí, és comú. El camí, també, ha madurat. Es un sender trillat i ben empedrat, travessat per corrents d’aigua que, aquí i allà, es canalitzen per a regar fèrtils chacras. És el senyal de que ens acostem a Huayllapa. Distingim, encara molt lluny, la lluïssor dels terrats de xapa de la població. La contemplació, gairebé extàtica, d’un arbre –un simple i escardalenc eucaliptus- m’impulsa a escriure en el meu diari: “Un arbre. Després de tants dies de no veure’n cap, és una sensació única i indescriptible de frescor –de vida”. Realment, la botànica de Huayhuash és molt pobre. Fins que no he vist aquests pobres i secs eucaliptus, no me n’he adonat del que he trobat a faltar la vegetació. Sobre un petit pont que creua la riera, m’assec uns minuts (estic sol: la marxa perllongada ha disgregat el nostre grup) a escoltar el soroll de vidre que fan les fulles sacsejades per les glopades de vent. És una remor antiga, confidencial, que m’aclareix les idees.
De la mateixa manera que aquests eucaliptus a frec de la sequera m’han fet recordar els grans boscos dels Pirineus o dels Alps, les fosques cases de Huayllapa i l’acre perfum dels focs de llenya m’han fet enyorar la civilització. Per molt que lloï la salvatgia de la muntanya i la disfressi amb visions de felicitat, la meva condició d’home social és irreversible.
La primera cosa que veig de Huayllapa és el depriment cementiri, un descampat amb quatre tombes fetes amb rajols de ceràmica, i una creu torta. Les tombes, de lluny, i amb tot el respecte, semblen més aviat petites cases de gossos que mausoleus. Ni aquest cop baix a les portes de la civilització m’impedeix entrar a Huayllapa per la porta gran, escoltat per una colla de nens sorollosos, bruts i alegres que em fan sentir com Jesús arribant a Jerusalem. El gros de la nostra expedició ja ens està esperant en l’acampada del camp de futbol. La civilització és incongruent: després de dies de completa llibertat, ara hem de vigilar amb quatre ulls, engarjolats rere les parets d’adob d’un camp de futbol terrós, que els nens més espavilats no ens obrin la motxilla o ens preguin una llanterna. Al menys aquests son els constants consells que ens donen en Darwin i en Víctor. “Alerta”.
Huayllapa pot ser, per qui arriba des de Lima, la fi del món, però per a nosaltres significa l’escalf de la civilització i un telèfon via satèl·lit per on convocar un altre escalf més íntim, el de les nostres famílies a l’altre cantó de l’oceà, les veus de les quals sentim amb un grotesc eco, metal·litzades, estranyament irreals, però presents. Per torns, després de fer servir una complicada tarja de codis retorçats i secrets, anem passant tots per la cabina telefònica de l’ajuntament, densament impregnada d’olor de suor i de fusta vella, per a saber notícies de casa i sortir-ne transfigurats. Som inevitablement familiars; irreversiblement civilitzats.
El centre neuràlgic de Huayllapa és la, en aquest país, sempiterna Plaza de Armas, encara que no tingui res a veure amb la de Chiquián, ni amb la de Huaraz, ni encara menys amb la de Lima. En el fons, el disseny es repeteix: un quadrat enjardinat –la qualitat de la botànica en funció del pressupost municipal- envoltat per les cases amb més autoritat de la vila: la església i l’ajuntament. Tant la una com l’altre, a Huayllapa, son edificis rústecs, sobre tot la església, pintada amb colors infantils, però que inclús amb tota el seu candor, son les millors cases de tot el poble. La resta d’edificacions ratllen la indignitat.
A mitja tarda, en plena exploració urbana, ens segueix una processó de canalla que juga amb els globus que els hi hem donat o mengen el blat de moro torrat que s’han comprat amb la nostra xavalla. Som un esdeveniment, per a ells. La caravana va augmentant, a cada cantonada. Els nens que han arribat tard al banquet d’obsequis, ens persegueixen en formació militar, repetint, d’esma, una cantarella que arriba a ser obsessiva. En David Jorba, acostumat als films nord americans, assegura que semblen zoombies. En la penombra del capvespre, la tropa infantil, vestida amb roba vella i arrebossats, els més d’ells, amb una perfecte capa de brutícia, és incansable, incòlume a la desmoralització, i no callen fins que els hi donem una galeta o els hi posem un sol a la ma. Algunes noies més grans, en plena adolescència, riuen descaradament al nostre pas i ens miren, amb vergonya, a mig camí entre la por i la provocació.
De retorn cap al camp de futbol, un parell de chanchos de mida gegant, gairebé de les proporcions d’uns ponies, ens estan a punt d’atropellar en una cursa desenfrenada pel mig del carrer. Sort que, a pesar del cansament, tenim els suficients reflexos per a defugir-los en l’últim moment. Els animalassos passen rabent, entre esgüells i tuf de deixalles. Tothom sembla perseguir-nos, a Huayllapa, fins i tot els garrins.
La última copa del dia, després del sopar, la fem a “La Tia Amelia”, un local indefinible, que tan aviat pot ser una botiga com una bodega. Del sostre hi pengen jerseis i chullos de llana. Les mercaderies de tot tipus es comprimeixen i barregen per les parets i les lleixes. Una matrona callada, de pòmuls punxeguts –presumiblement la Tia Amelia- espera al mostrador. Un home de pell bruna –presumiblement el seu marit- ens serveix las cerveses Cusqueñas amb que volem acomiadar el dia. En l’antre hi ha un ambient arcaic, de vell basar de poble. De sobte ens adonem que, camuflats entre totes les mercaderies del local, mig en penombra, parlant en sordina, hi ha en Darwin i els nostres traginers. Ells també han sortit a aprofitar la esbojarrada vida urbana. Ens sentim moralment obligats a convidar-los a una ronda. Els traginers s’apunten de seguida a la cervesa; en Darwin, sempre políticament correcte, demana una gaseosa, que al Perú significa una Coca-Cola. Al taulell, la Tia Amelia ha encès un aparell de radio que retransmet una aguda i fluctuant música andina. Caminar per les muntanyes dels Andes és una sensació inigualable; però arrecerar-se, en plena nit, en un primitiu cafè com aquest, no li va a la saga.

Campament-Paso de San Antonio: 1h 25’ / +625m
Paso de San Antonio-Huayllapa: 5h 51’ / -1.470m


10 d’agost
Jornada de (semi) descans

A aquestes alçades de la expedició, després de diverses etapes maratonianes i de l’ascensió al Nevado Pumarinri, quatre hores de marxa son gairebé un descans, principalment perquè els nostres cossos s’han acostumat a la brega diària i ja no es conformen amb menys. Les bieles i els engranatges dels músculs s’han fet a l’exercici quotidià. Excepte els que encara pateixen mal d’alçada –en Josep Torrent, sempre amb els batecs del cor desbocats, i en Pepe, que cada dia estossega més tètricament- la resta del grup ens descobrim en plena forma física.
En l’agenda inicial del trèkking, la jornada d’avui ens havia de portar directament fins al campament base de El Diablo Mudo, amb un considerable desnivell de més de 1.200 metres, per a l’endemà dedicar una jornada sencera a un també considerable, i presumiblement avorrit, descans. Aquestes vint-i-quatre hores d’inactivitat espantaven a alguns dels meus amics. A mi, particularment, que encara trobava a faltar les hores d’inactivitat que els companys no em van deixar viure a l’aeroport de Madrid, no em semblava gens malament la proposta d’aquesta llarga pràctica de contemplació. Però torno a ser minoria absoluta. Les negociacions obertes amb en Darwin arriben a una solució salomònica: fer dues etapes reduïdes i cap dia de descans. La ponderació és l’alternativa més democràtica. Ja ho deien els antics grecs: el verí és la dosi, no el verí en si mateix.
Ens acomiadem, doncs, de Huayllapa, desfent una part del camí d’ahir. El minúscul cementiri de la població, amb les seves ingènues tombes de colors, és l’últim símbol de civilització –en aquest cas, ultraterrena- que contemplem. Al cap de poca estona, abandonem el sender principal per a pujar cap a la quebrada de Huatiaq. Aquest camí secundari és molt raonable, amable i sensat. Les marrades sovintejades ens fan guanyar alçada sense cap esforç aparent. Des de les disseminades cases de Hutiaq, esteses al centre d’una petita taca de verd feraç, herbei alimentat per sàvies canalitzacions d’aigua, albirem, per primera vegada, el nostre segon objectiu esportiu de la expedició: el pic de El Diablo Mudo. Sense cap intenció de comparar aquesta muntanya amb les de Yerupajá o Siula, el Diablo Mudo s’aixeca amb decisió i es fa respectar. Asseguts al costat del torrent, mentre els nostres ajudants munten el campament d’avui, escodrinyem militarment les torres de gel i les esquerdes del nostre nou adversari. De totes maneres, la via d’ascensió que utilitzarem transcorre pel vessant oposat, el de la cara nord, encara invisible, però això no és inconvenient perquè ens anem apropant, mal que sigui mentalment, a aquesta muntanya que durant els propers tres dies observarem, atacarem i, si els apus dels Andes ho permeten, vencerem.


Don José

En una petita pujada de poc menys de cent metres de desnivell, arribem, des del campament, a les cases de Huatiaq, a quatre mil cinc-cents metres d’altura. Son quatre barraques de pedra, amb el reglamentari sostre inclinat de palla, on, per primera vegada, com he avançat, s’aprofita una xarxa de canalitzacions d’aigua cristallina per a regar unes petites però fèrtils praderies. Unes tanques de pedra baixa i seca delimiten aquest minúscul verger, separant-lo, en qüestió de centímetres, de l’àrid desert circumdant. Ens rep, a la porta d’una d’aquestes cabanes, Don José, un home, com tots els indis, d’edat indefinible, rostre barbamec i ulls foscos, sense profunditat. Es cobreix amb un barret pla, de color negre, i vesteix una jaqueta sport molt pulcre, que no desentonaria gens en les avingudes de Huaraz o fins i tot de Lima. La primera impressió que transmet en José és la de ser un pròsper ramader. La segona, sense contradir la prosperitat, és la de que és, també, un desconfiat ramader. Els seus ulls de fura miren les nostres càmeres. Juga a la defensiva. Hem de convèncer-lo de que volem enregistrar una entrevista. No mentim. En el muntatge definitiu de la pel·lícula que, mesos després, projectarem en diversos auditoris i fòrums del nostre país, Don José tindrà un paper preponderant, desgranant en un castellà simple i telegràfic, molt utilitari, les gràcies i beneficis del sostre de pilca de les cabanes o informant a l’espectador de que es dedica, des de fa nou anys, a la cria de borregas. En cap moment mirarà directament la filmadora de video. Parla d’esquena al segle XXI, amb totes les reticències pròpies dels cromosomes que han viscut durant massa segles atemorits. A la seva manera, que és la manera més bàsica, i per tant la més emotiva, sembla feliç. Ha aconseguit dominar la natura i reduir-la a uns prats d’herba fresca; ha aconseguit aixecar i mantenir quatre cabanes de pedra per a refugiar-se de la pluja i de la neu; ha aconseguit treballar, durant nou anys, i comprar una jaqueta sport. La seva dona i fills, dels quals ens parla, absents o simplement invisibles, confirmen aquesta felicitat. Als europeus, la paraula felicitat ens fa por. Sempre la situem en un horitzó al quan mai arribem. Tenim massa necessitats. Per a Don José la felicitat es barreja amb l’èxit. L’èxit, en el seu cas, no és la fama, ni la glòria, ni tan sols la flamant jaqueta: l’èxit és la supervivència. Aquesta cadena feta amb les baules “supervivència, èxit i felicitat”, és la lliçó del dia.
Els gossos que vigilen el coto privat d’aquest home ens miren, també, amb recel. A la més mínima ordre, o inclús gest, defendran la felicitat de Don José a queixalades. Entenem que, malgrat les bones intencions, som uns intrusos. Cal caminar amb peus de plom per a no trencar la fràgil bombolla de cristall dintre de la qual ens hem pogut comunicar durant uns minuts. Els ulls de fura de Don José ordenen que ja n’hi ha prou. Nosaltres tornem cap al campament i ell, per sempre més, a l’interior de la cinta de video.


Corticoides

Ni l’exhaustiu descans de la llarga tarda, ni les pastilles que en Joan-Enric, a pesar de les seves reticències, i que no ha tingut més remei que prendre, ha receptat a en Pepe, l’aconsegueixen treure del marasme de tos i mal de cap en que s’ofega. Circula, com una ombra, el fantasma de l’edema pulmonar. Per primera vegada, l’equip mèdic, o sigui en Joan-Enric, està amoïnat.
A uns escassos tres-cents metres de distància, en la mateixa lluminosa plana on s’aixequen les nostres tendes, han muntat les seves el grup de veneçolans que, esporàdicament, hem anat trobant i retrobant durant el trèkking. Ara, com havia promès en pàgines anteriors, ha arribat el moment de parlar d’ells.


Punt i apart. La primera característica –el primer tret diferencial, autòcton i de declaració de principis- d’aquest grup de veneçolans de Caracas que frisen la edat de jubilació (alguns d’ells ja ho son, de jubilats, i passen llargues i daurades temporades de dolce far niente a casa de fills, a Boca Ratón, Florida, o fins i tot a Barcelona, com la Lilly, que divideix el seu ben guanyat temps de rendista entre Europa i Amèrica), la primer característica és, doncs, la fòbia al color vermell. Cap jaqueta de gore-tex, cap polaina, cap gorra, cap guant és d’aquest color. Inversemblants verds poma, blaus elèctrics, apagats marrons per a defugir el color vermell... que és el color de l’ogre: Hugo Chávez. La suposada benaurança econòmica d’aquests acabalats burgesos de l’Orinoco es veu amenaçada, a cada dia que passa, per l’ogre. Més enllà de les antipaties polítiques, els veneçolans veuen en Chávez el va de retro total, el banyeta, l’anticrist. No és estrany que quan el comunisme –encara que sigui aigualit, no ben ve vermell, com temen els nous amics, amb prou feina de color de rosa- truca a la porta, les fortunes fugin per la finestra. Una de les formes de rebel·lia es gastar-se els doblers en expedicions al Huayhuash. Qualsevol cosa serveix per a enganyar l’ogre.
La segona característica dels veneçolans és la seva dolça cantarella. Una mica més almivarada, encara, que la dels argentins, ens situa de seguida en un plató de telenovel·la, amb dones impressionants i xicots de músculs d’acer. Els nostres amics han ultrapassat ja la edat de la cirurgia estètica, però mantenen, sobre tot les dones, l’antic esplendor del bisturí.
Son uns viatgers empedreïts, tresquen per mig continent, buscant les altes muntanyes i les grans experiències –si fa no fa, com nosaltres mateixos. D’un d’aquests viatges, a l’Equador, en porten una particular recepta per al mal d’alçada:

En Quito,
caminar despacito,
comer poquito
...y dormir solito.

Un d’ells, fins i tot, ha escalat el sostre d’Amèrica: l’Aconcagua. Tenen un impecable full de serveis i una muntanyenca amistat que els aglutina –si fa no fa, com nosaltres mateixos- més enllà de la cantarella i de l’odi contra Chávez que els agermana.
La tercera i última característica, que serà la que posarà en solfa el temut edema pulmonar d’en Pepe, és que entre ells hi ha un parell de metges. Les professions liberals mai descansen, no tenen horaris, i si tenien tarifes –el dit a la nafra per als menja-burgesos com el banyeta Chávez- les obliden en nom de l’amistat acabada de néixer amb un grup de catalans de l’altre cantó de l’oceà.


En Joan-Enric, en Jordi Cárdenas i jo, tot baixant de la entrevista feta a Don José, a Huatiaq, passem a saludar els veneçolans i compartim un te. El caliu s’inflama immediatament. Ells tenen ganes de parlar; nosaltres d’escoltar. Després de gravar a Don José, som uns experts en obrir les orelles. I en fer les preguntes adients. Una d’elles, creuada a l’atzar, serà la que obrirà el camí a una injecció de corticoides per a en Pepe. La metgessa veneçolana que tindrà el privilegi de veure la natja de l’amic i, el que és més important, de perforar-la amb una banderilla (en Pepe, des del primer moment de la seva malaltia ha anat jurant als quatre vents: “A mi no me pincha ni Dios”), és una perfecte senyora que, a pesar de la edat, te les constats vitals i aristocràtiques en plena forma. L’amic Pepe baixarà, arrossegat per en Joan-Enric, fins al campament dels veneçolans i en sortirà, segons ells, ultratjat, vilipendiat, escarnit, però en camí de franca recuperació. Els corticoides eixamplen tots els conductes, tant els respiratoris com els de la voluntat més tossuda.
A l’hora del sopar, que per cert va ser francament deliciós (Papillote de pollastre amb moniatos, patates i faves), en Pepe somreia, per primera vegada, després de tants dies. Estava francament millor: ja tossia només quan volia. Paris bien vale una misa. L’edema ben val una xeringa.

Huayllapa-Campament Huatiaq: 4h 10’ / +793m

11 d’agost
Tapush Punta

Acomplint el pacte entre cavallers que hem signat amb en Darwin, la jornada d’avui encara serà més curta i reposada que la d’ahir. El destí és assolir un campament base, molt avançat, sobre El Diablo Mudo. Per a aconseguir-lo, pugem fins a la collada de Tapsuh Punta, a 4.770m. L’ascensió és una mica monòtona. L’alçada i els grans espais ens empetiteixen. Durant la darrera nit, el fred ha arribat a cotes escandaloses. Dintre de les tendes, els termòmetres han assenyalat -1ºC. Durant el dia, en plena caminada cap a la collada, els gradients entre fred i calor oscil·len més enllà dels 20ºC. El desequilibri d’aquestes temperatures el podem experimentar en tan sols passar de ple sol a l’ombra d’una roca. El nostre cos fa esforços per a mantenir la dignitat en mig d’aquesta sauna andina.
A Tapush Punta ens venen a trobar, gairebé a la carrera, un grup de pastors que han sortit esperitats, en quant ens han vist, des de les seves cabanes. Si ahir la reserva de Don José era un niu de pau i d’higiene, el context en que viu aquesta família, avui, és diametralment oposat. Brutícia, roba vella, sentor animal. Una vida molt dura. Demanen, més aviat pidolen, medicaments per a malalties difuses: mals de panxa, febres, picors, tot s’hi val. Un home castigat per la intempèrie i els anys allarga la ma, com si demanés caritat, perquè li donem una càpsula d’algun color llampant. Una nena petita, que es diu Quènia, somriu, callada, amb una tristesa estranya. En Joan-Enric reparteix comprimits i apòsits amb la esperança de que un placebo valgui més que mil paraules.
Des de Tapush Punta perdem setanta escassos metres fins a la rutilant i bellíssima llacuna de Susucocha. El color blau intens de les aigües reflecteix un cel transparent. Les grans muntanyes de Huayhuash (inclós el mateix Diablo Mudo, que ens persegueix en tot moment) queden a llevant. La orientació del nostre campament d’avui, cara al nord, ens permet una visió diàfana, sense obstacles, fins a l’infinit. O quasi. Allà al fons, en un darrer pla poc més que invisible, distingim la neu llunyana de la Cordillera Blanca. Encara no son les onze del matí i ja hem acabat la feina per avui.



Recolliment IV

Sususocha és una llacuna en forma de vuit, d’aigües arrissades per un ventet gèlid. Passarem moltes hores submergits en una plaent inactivitat. Per fi, després d’onze dies, em podré treure la espina que duia clavada des de l’aeroport de Madrid. Mandrejo. Camino, tot sol, per la riba del llac. M’ajec, arrecerat del vent glaçat, cara al sol, al final del llac. Amb els ulls oberts puc veure El Diablo Mudo just davant meu; si els tanco, puc veure encara més. O escoltar l’esbojarrat de Japhy Rider (l’altre ego de l’escriptor Jack Kerouac) recordant-me que “tot és buit”.
Unes rares aus, que em fan pensar en les gavines marítimes, sobrevolen el llac. Escolto el frenètic batec de les seves ales, quan volen, o be l’esgarip esquerdat que surt del seu bec, quan picotegen entre el fang, desenterrant cucs i insectes. Al contrallum intens del sol de tarda, aquestes aus son siluetes, ombres xines, sobre el teló de fons de l’aigua –una pàtina que sembla sòlida, com una joia, un diamant blanquíssim.
De la buida meditació d’aquests minuts (¿o tal vegada han estat hores?) em treu en Darwin, que sempre amatent, m’ha vingut a trobar. Hi ha algú que em busca. Es tracta d’un nou cobrador d’impostos, un camperol armat amb bolígraf i boleta, que passarà factura i em cobrarà drets d’autor per a haver gaudit d’una estona al Parnàs. Tot te un preu.

Campament Huatiaq-Tapush Punta: 3h 00’ / +466m.
Tapush Punta-Campament Base Diablo Mudo: 0h 20’ / -70m.



12 d’agost
La escalada de El Diablo Mudo

Llevar-se a les dues de la nit, quan encara no existeix ni tan sols la matinada, és ignominiós. Hom te la sensació de que està fent un disbarat. Els ritmes biològics de la son es troben perduts. Els expedicionaris de El Diablo Mudo caminem, com fantasmes, a les fosques, cap a la tenda menjador. Il·lumino amb la frontal, de tant en tant, la ombra d’un company que arrossega la son i el material d’escalada amb el mateix desconcert que jo. L’important, en aquestes circumstàncies, és constatar que la nit és estrellada i vibrant. Aquesta notícia serveix per a emmudir les veus més incrèdules. La tenda menjador és l’últim port, encara tebi, abans de salpar cap al desconegut.
La tebior de la tenda menjador és recent. Els traginers hi dormen cada nit, embolicats de qualsevol manera amb les mateixes flassades que després, durant el dia, portaran a lloms dels matxos. Els pobres homes, encara més desconcertats que nosaltres, doncs a les dues de la matinada no tenen cap gesta sublim a la que enfrontar-se sinó tan sols la dura feina d’escalfar aigua, preparar els ases i tibar les cordes dels equipatges, defugen la mirada directe. Mentre esperem l’esmorzar, en un silenci estrany, m’ajec, per uns minuts, sobre els estris dels traginers, mans a la butxaca, la caputxa baixada, aspirant l’aroma de suor, d’herba seca, d’estable, que fan les selles de muntar i les mantes.

Punt i apart. Més que ajaçar-me, m’enfonso en aquest improvisat catre que fins fa uns instants encara acollia les humanitats de l’Abel, l’Alberto i l’Elmer, els nostres tres traginers. La sensació de pertànyer a un mon oblidat, en camí d’extinció, és molt intensa. La fetor d’animal irracional està al mateix límit entre la glòria i la repugnància. L’embalum de materials que literalment m’ofega, m’aïlla del món extern, com un líquid amniòtic encara calent, i a l’hora, aquest despreocupat deixondiment impregnat d’olor de cavall, que se que no porta enlloc, em repel·leix. Els nostres traginers viuen al dia; nosaltres vivim en funció de qualsevol projecte que ens esperi una mica més enllà. L’atractiu de El Diablo Mudo, per a mi, és aquesta pastanaga que es col·loca, davant dels burros, per a fer-los seguir endavant. A pesar de saber que el meu lloc ja no és aquest –no existeix camí de retorn- jugo amb la il·lusió d’haver retrocedit, durant els pocs minuts que ha durat la meva sesta equina, a la edat infantil: la meva pròpia i la del Home, amb majúscula.


La comitiva es posa en marxa. Com havien fet al Nevado Pumarinri, en Darwin i en Víctor, ahir per la tarda, es dedicaren a fer la ruta d’accés fins al peu de la gelera, invertint-hi tan sols tres hores, per a aconduir-nos avui, amb ma segura, per terreny conegut. La responsabilitat d’aquest parell de guies està més enllà de tot dubte.
La comitiva, doncs, es posa en marxa. És una marxa lenta, compassada, silenciosa, de galiots. Poc a poc, anem escalfant els músculs. Poc a poc, entrenem també la ment.

Punt i apart. Tresquem per territoris escabrosos, quasi cataclísmics, sobre roques de colors rovellats i bassals d’aigua ferruginosa. Estem travessant les ferides que tempten als enginyers del primer món a fincar la pala i el bull-dozer de les mines i extreure’n, junt amb les tones de desconeguts minerals que amaguen, tones de beneficis econòmics. Sabem que l’ascensió de El Diablo Mudo penja d’un fil. A pocs metres d’aquí, una carretera de terra s’ha quedat aturada, amb els barracons encara buits i els camions encara absents, per culpa dels desacords que encara separen els interessos de les dues comunitats indígenes que comparteixen la propietat de la muntanya, però en quan se superi el litigi –el dòlar ho aconseguirà, inevitablement, tard o d’hora- s’iniciarà la sapa sistemàtica de El Diablo Mudo. Llavors quedarà definitivament muda la muntanya i els alpinistes que pretenguin escalar-la. No se sap, a hores d’ara, l’abast de la explotació. És molt probable que a les prohibicions, controls policials i explosions de dinamita s’hi afegeixi una irreversible degradació de la glacera o fins i tot de la fesomia del cim. Qui sap si som uns dels últims privilegiats que podrem ascendir el cim. Sense entrar en els habituals i bizantins debats sobre la legalitat ecològica d’aquestes desfetes (¿tenim autoritat moral, els europeus, per a denegar la explotació del seu món als indígenes, en nom de la ecologia, quan el nostre propi ja està exhaurit, desfigurat i aprofitat al màxim?) no puc deixar de sentir una borrosa pena pel Diablo Mudo. El mateix mite que fa milers d’anys va atemorir els quètxues, fins al punt de batejar-lo amb aquest terrible nom, morirà, dintre de poc, per culpa dels mateixos quètxues, que l’hauran venut al millor postor.


Un cop superat el tètric escenari d’aquestes futures mines i dels seus budells a la intempèrie, ataquem una inclinada, relliscosa i immensa llastra de roca que puja, directe com una fletxa, cap a la cresta. Orientada a ponent, aquesta gran pala de pedra ens amaga l’aurora, però hi ha alguna cosa en l’aire, en l’ambient, que l’anuncia. La obscuritat defalleix, flaqueja. L’aire vibra lleugerament, amb una música estranya.

Punt i apart. A les meves esquenes, mentre negocio l’ascensió, sento el meu germà Josep panteixant amb dificultat. Una inoportuna diarrea el sacseja des de primeres hores de la nit. No se si és algun virus –sempre llestos a atacar, en la peça de fruita mal rentada o en l’aigua contaminada- o la pressió del moment (la caguera emocional que tan be ha definit –tothom l’ha experimentat- en Joan-Enric). En Josep ha decidit, en una decisió no manifestada però que jo he entès molt be, escalar el Diablo Mudo, costi el que costi. Després de la rara dimissió al Pumarinri, te la imperiosa necessitat d’aprofitar aquesta última oportunitat. Els muntanyencs patim d’un orgull desmesurat, segons opinió estesa, però es tracta senzillament d’una passió que, com totes les passions, s’ha de cremar. Entenc perfectament en Josep perquè jo, inconscientment, i sense les dificultats afegides d’haver de jugar la última carta i de patir una descomposició galopant, també necessito cremar aquesta passió. Jo, de moment, tinc marge; ell, no. L’esforç que realitza, ajupint-se cada quart d’hora a evacuar un líquid pestilent, és sobrehumà. A cada moment espero que anunciï, altre cop, l’abandonament. Però l’anunci no se sent. En silenci, panteixant amb dificultat, heroicament, continua cap a munt.


L’aurora promesa irromp, com un miracle, a l’arribada a la cresta. Una finíssima ratlla de color carmesí retalla la silueta extàtica, de déu antic, d’en Darwin, enfilat al contrafort. Les torres del Yerupajá, Siula Grande i Jirishanca es redrecen, negres com el sutge, contra aquesta claror reconcentrada, nuclear, de l’albada. La mínima lluïssor és real però no suficient, gràcies a Déu, per a il·luminar el paorós estimball que s’obre als nostres peus. Un raquític camí regateja pels flancs de la cresta, penjat en l’abisme. No el veiem, ara, aquest abisme, però el descobrirem, més amunt, en la franca lluminositat del dia. N’hi ha prou amb intuir-lo. Ojos que no ven, corazón que no siente.
La cresta és lletja, ruïnosa. No és una cresta elegant ni atractiva. Munts de rocs en precari equilibri que s’amunteguen, barrejant colors, tots ells foscos, minerals. Provoquem petites i constants esllavissades al nostre pas. De vegades, les ralliscades ens fan perdre el peu. Malgastem preciosa energia per a recuperar el terreny perdut. Descobreixo en alguns dels meus amics, i penso concretament amb en Jordi Cárdenas, sempre tan disposat a tot, tan amable, condescendent, sacrificat, un rictus de preocupació –en el cas d’en Jordi el mateix rictus que ja vaig veure-li en la escalada de l’Stok Kangri[14] de fa tres anys, amb el front solcat d’arrugues. És la trampa de plantejar-se la utilitat de tot plegat. En Bruno, en aquests moments, acostuma a renegar: “¿Qué coño hago yo aquí?”; en Jordi, més circumspecte, batalla, en silenci, amb els seus dimonis interiors. Més o menys, com tothom. He dit, al començar aquest capítol, que cal escalfar els músculs... però també, i potser encara més important, entrenar la ment.
La cresta es dilueix, finalment, en els primers gels de la glacera. La glacera del Diablo Mudo no és un oceà benigne com la del Pumarinri; és un laberint d’eriçats penitents, un desnivell important, penjat sobre la vall. Sembla una glacera inestable i precària. Les esquerdes son traumàtiques, veritables trencaments, enormes seracs a punt de precipitar-se. La ruta tradicional evita aquest caos de gel escalant, directament, una punxeguda torre (sense nom oficial, nosaltres la batejàrem com “Torre del Diablo Mudo”) sempre pel fil de l’aresta. Però en Darwin, després de distribuir-nos en dues cordades, una guiada per en Víctor i l’altre per ell mateix[15], ens sorprendrà amb una variant molt exposada però també molt elegant. A aquestes alçades no hem de tenir cap dubte sobre les intencions d’en Darwin, però així i tot, se senten comentaris i preguntes. El meu germà Josep, que ha aconseguit vèncer diarrees i fantasmes, no aconsegueix, tanmateix, deixar anar l’últim llast del dubte. A la recriminació que li fa a en Darwin, quan confirmem que enlloc d’atacar la torre, fem un aeri flanqueig per la inclinadíssima gelera, el guia respon, sempre serè i monolític: “Usted no se preocupe de nada. Sólamente sígame”.
A plena llum, en un dia clar i transparent, els amics que s’han quedat al campament base (en Miquel, en Ricard, en Josep Torrent i en Pepe), s’extasiaven o s’amoïnaven, cadascú en funció del seu tarannà (en Pepe, esperonat pels corticoides veneçolans s’extasiava; en Ricard, patint pel seu fill, s’amoïnava) al distingir les nostres llunyanes figuretes negres, sobre el gel, en equilibri impossible. Des de la distància, ens van confessar, semblàvem suïcides.
Per primera vegada en tota la expedició, mentre m’enfilo, a cop de piolet, per la paret de gel, descobreixo que estic fent realment “andinisme”. Fins a la data, tot havia estat un pròleg, un assaig, un entrenament. El gran moment ha arribat. La emoció ens embarga, cal saber assaborir-la, però sense deixar que ens domini. El cap ha de continuar fred, amb tots els reflexes preparats i tensos com la corda d’un arc. Els grampons s’han de clavar amb solvència, el piolet s’ha de fer servir tan aviat com un pic, tan aviat com un bastó. A mitja travessa, ensopeguem amb un graó de glaç que ens obliga, en un curt pas de poc més d’un metre, a penjar-nos en el buit. És el punt més exposat i també el més gratificant. Sentim la corda que en Darwin subjecta en tot moment. Es va estrenyent un llaç indissoluble amb aquest home, que te la nostra vida en les seves mans. A l’hora, l’amistat del grup, sempre sincera, es relliga encara més, ens compromet, la sentim com un ésser viu, com una lenta serp que va escalant, metre a metre, el pic del Diablo Mudo.
La tensa travessa per la gelera desemboca en un petit altiplà entre la Torre (ja superada, durant el flanqueig) i una nova paret de gel, que s’alça a cavall de l’aresta. Després de la tensió controlada d’aquest primera fase de l’ascensió, les llengües es deslliguen, esclaten rialles, comentaris sarcàstics, bromes. Estem contents del que hem fet però, a l’hora, seguim amatents al que queda. De totes maneres, passi el que passi, trobem el que trobem, ja existeix un precedent. Cara a la nova paret que escalem, aquesta vegada ajudats pels penitents, que ens donen una freda sensació de seguretat, afinem el gest al piolet o assagem una nova manera de clavar el grampó. La eufòria va arribant lentament, molt poc a poc, amb la certesa de les coses inevitables. Una segona paret, molt menys inclinada, ens situa en un tram terminal on la cresta s’eixampla i s’encalma. Aquesta nit, he explicat, intuíem, sense veure-la, l’albada. Ara intuïm, encara sense distingir-lo, el cim.
Imperceptiblement, l’aresta es desdibuixa en un ampli camp de neu. Guanyem la horitzontalitat. Arribem a un casquet lluent, blanc, aeri: som al pic de El Diablo Mudo (5.365m). Hem trigat 5h 42’.


El cim de El Diablo Mudo

La eufòria és un sentiment primari. Arriba de sobte, es desborda, i no deixa rastre –o si el deixa, és una tímida borratxera que de seguida s’esvaeix. Com les coses més importants de la vida, esclata, crema i desapareix en un segon. És el pur present. El cim de El Diablo Mudo és eufòria total. La espuma de la satisfacció barboteja i es vessa en una abraçada entre en Bruno i en Jordi Cárdenas, o entre una altre, encara més vigorosa, entre el primer i en Joan-Enric. D’altres amaguen ulls vidriosos dintre dels vidres foscos de les ulleres. D’altres, finalment, arriben a la eufòria en sordina, com en Roger, que en el mateix moment en que fa el cim, s’ensulsia com un castell de cartes i queda estès sobre la neu, exànime. Ens adonem del suprem esforç que ha hagut de fer per a escalar al ritme dels seus pulmons en procés de desintoxicació (fa tres mesos, tan sols, que ha deixat de fumar) i del sobrepès que aquesta desintoxicació li ha provocat. En Roger està al límit de la extenuació. Igual que en Josep, ha fet de El Diablo Mudo una batalla personal, i ambdós han guanyat.
La plataforma d’aquest cim ens permet una visió ideal de tota la serralada de Huayhuash. Els grans cims –Yerupajá, Siula, Carnicero, Jirishanca- estan a tocar de ma, a l’altre cantó d’una estreta vall, on dorm un llac de blau celeste. Dotzenes d’altres pics ens rodegen, com el llunyà però conegut Pumarinri, on vàrem estar fa tres dies, i com tantes d’altres anònimes, o simplement desconegudes, punxes blanques.
En Darwin no deixa de somriure. En Víctor, el rei dels Inques, segueix inassolible com una estàtua. M’agradaria saber què passa pel cap de pare i fill; si se senten, simplement, com jo, quan enllesteixo una feina al meu despatx de Barcelona, o si per altre banda, participen també de la joia de la victòria. És impossible penetrar la fèrria ànima andina. La educació, o la hipocresia, o la por ancestral després de tants anys de patacades i conquestes, els impedeixen ser prou sincers. En tot cas, la eufòria els acarona, a penes.
Guardo d’aquest cim el record d’una frase que, paradoxalment, vaig escriure molt de temps després, quan enllestia el film de la expedició, ja a Barcelona. A força d’escoltar-la, en les projeccions de la pel·lícula, s’ha quedat indissolublement lligada al cim. Son les trampes de la memòria, les falsedats del temps. En tot cas, la frase ha superat ambdues coses: la memòria i el temps: “Dalt del Diablo Mudo sentim la estranya però intensa felicitat que tots els muntanyencs experimentem quan arribem al punt més alt”. Sense més explicacions, ni excuses, ni falses modèsties.


El descens de El Diablo Mudo

A baixar, tot els sants ajuden. Als Andes, a baixar hi ajuden els apus, però també, inesperadament, els penitents. En els descensos, la visió frontal del precipici m’ha paralitzat més d’una vegada. A la dantesca visió s’hi afegeix sempre el cansament exagerat. Les cames que ens baixen ja no son les mateixes que les que ens han pujat. Les hores s’acumulen, camí de la exageració, i qualsevol distracció pot resultar fatal. Els penitents –alguns d’ells de fins a un metre d’alçada- es rebel·len com uns insospitats aliats. D’antuvi, semblen fer més nosa que servei, però la seva solidesa ens protegeix de manera doble: físicament, perquè ens hi agafem, com beranes de seguretat, i psicològicament, perquè la seva sola presència impedeix la visió de l’abisme insondable.
A pesar de l’ajuda d’aquestes crosses de gel, el descens el fem massa lentament. Quan es va lligat, el ritme de la cordada sempre és el ritme del més lent. Amb tan sols perdre dos cents metres d’altura, la lògica evolució del dia, afegida a la intensa reverberació de la neu, dispara la temperatura. Els anoracks, les jaquetes i els chullos desapareixen al fons de la motxilla, i cada peça de roba que algú de nosaltres es treu, fa aturar la caravana. Les pauses s’eternitzen, doncs l’embolic de la corda i l’arnés alenteix la maniobra, que es fa gairebé a càmera lenta, amb gestos pesats i estabornits.
Però la baixada, com a tal, encara ens guarda una altre sorpresa: la baixada es converteix, de nou, en escalada. Resseguint l’aresta, ensopeguem, de retorn, amb l’altiva Torre del Diablo Mudo, que s’erigeix com un bell monòlit de glaç al mig del pas. Ambdues vessants del gran gendarme fugen, pels laterals, vertiginosament. Hem d’atacar el pas de cara, sense miraments. El nou repte refresca l’ànim dels que baixàvem més ensopits.
Aquesta nova –i serà ja la última, encara que també la millor- escalada ens exigeix la màxima concentració i la darrera engruna d’energia. En Víctor, rei dels Inques, és l’encarregat d’obrir el pas, i ho fa d’una manera distesa, elegant i ràpida. Observant-lo des de la petita plataforma on ens encabim, a la espera de torn, sembla que sigui el més fàcil del món. Intento memoritzar els gestos felins del guia, tractaré d’esdevenir lleuger, com un ocell, sense pes, clavant els grampons com si fossin de plomes. És el que m’ha ensenyat en Víctor, i el que després reproduirà en Darwin. La primera cordada ja està dalt. En Bruno, en Jordi Seuba i en Roger, des d’òptiques diferents i també des d’estats d’ànim distints, han aconseguit el nou cim. Rere d’en Darwin pugen la resta de companys. Quedo l’últim. Tanco la comitiva. Girant la mirada enrere, cap a dalt, m’acomiado del cim del Diablo Mudo, qui sap si, per mor de les obres mineres que s’acosten, per última vegada. Inicio la escalada de la Torre de la manera més relaxada que em permeten els músculs, però de seguida confirmo un axioma que fa dies, setmanes, mesos que em volta pel cap, que em repeteixo després de qualsevol tràngol –ja sigui laboral, familiar o alpinístic- que un cop superat, queda sempre minimitzat: “Tot és res”. Tot és menys del que pensàvem. L’acció sempre serà més senzilla que la preparació. Ocupar-se, més simple que preocupar-se. La Torre del Diablo Mudo també és res. La escalada que faig, amb la inestimable ajuda de la corda, és ingràvida, pletòrica i rodona. Volo en equilibri –entre dos precipicis reals, però també entre dos contraris virtuals: la por i el plaer- reproduint, fins on sóc capaç, els atlètics passos d’en Víctor i d’en Darwin. La creu del piolet clavada en el gel és l’ancora que m’assegura, la palanca ideal que em fa moure el món. Més amunt, en un contorneig gairebé sensual, haig d’enretirar mig cos cap a l’abisme per a plantar el grampó en una minúscula però horitzontal superfície de neu. El meu cul penja sobre mil metres de buit. Aquesta certesa –al cap i a la fi, un raonament, i com a tal, fill de la reflexió- la tinc ara, que escric i rememoro, però llavors, en la voràgine de la escalada, les positures i els passos son completament espontanis, sense prejudicis ni dobles lectures. M’hisso, en el darrer pas, sobre el cim de la Torre. En Darwin, que m’assegura amb una sola ma, mentre amb l’altre encara te esma i traça per a enregistrar-ho tot amb la filmadora de video d’en Joan-Enric, com sempre, somriu. Arribo dalt d’un cim que te una individual i pròpia personalitat. Malgrat ser ignorat, en la cartografia, entre mig de tant d’excés d’agulles, pics i grans muntanyes, la Torre del Diablo Mudo és un autèntic cim: el segon cinc mil de la jornada.
La baixada de la Torre, seguint de nou la cresta, serà el cant de cigne alpinístic del dia. La inclinació de la pala és, si cap, superior a les que hem desgrimpat fins ara, però una rara seguretat en mi mateix –ara vaig de primer, ja que les cordades s’han capgirat i en Darwin, com un traginer de matxos, va l’últim, subjectant tota la processó- m’impulsa cap a baix, sense dubtes, com si conegués el territori de tota la vida. Els penitents, de nou, son salvavides muts.
Des del moment en que, altre cop a la cresta ruïnosa que aquest matí hem resseguit a les fosques, ens traiem els grampons, els arnesos i la última jaqueta que algú encara conservava, cau sobre nosaltres tota la impunitat del desànim. Les distraccions i els reptes que la escalada ens ha anat proposant a cada pas, tant a la pujada com en el descens, amagaven, cada cop més, el galopant cansament de més de vuit hores de marxa i d’emocions, però davant de l’immens, etern panorama que se’ns proposa, unes baixades trencadores de tartera menuda, infinits plans d’herba resseca, aiguamolls de colors minerals i inversemblants, ens desinflem com globus. Hem de baixar, renunciant a la ruta de retorn al campament base d’aquesta última nit, per una desèrtica vall sense nom, capí del llunyà pas de Llaucha Punta, on, segons en Darwin, ens espera un dels nostres traginers per a carretejar sobre un matxo motxilles, piolets i qualsevol fardell innecessari que pugui alleugerir la baixada, que encara haurà de seguir –la jornada d’avui semblarà no tenir fi- fins a la gran llacuna de Jauacocha.
L’anònima vall que solquem és traïdora. Cap arbre, cap bosc, cap referència ens ajuda a apamar-ne les mides. Des del primer moment, distingim allà baix de tot el pas de Llaucha Punta, però per molt que caminem, no hi arribem mai. La solitud és total. El grup es disgrega per entre tota aquesta terra erma i marxem sols, sonàmbuls, programats, com màquines, per a seguir; no hi ha més remei.
De totes aquelles pesades hores en guardo, encara, i puntualment, un record extàtic, el del calidoscòpic aiguabarreig d’unes aigües ferruginoses –color de sang, també olor de sang- que saltironejaven entre grans blocs minerals de fesomies prehistòriques, grans blocs de colors irreals –amb irisacions de tota la gamma de l’arc iris- que el gran plegament andí va vomitar del ventre de la terra quan encara no existia cap ser humà sobre el món. Es difícil definir aquell paisatge com a bell, la bellesa no existia tampoc fa un milió d’anys, però era suficientment atractiu, o intens, per a captar la meva dispersa atenció, que tenia posada, com tots, indefectiblemet, en la fi de la jornada, davant d’un plat de sopa calenta i a un parell de metres del sac del dormir. El trànsit silenciós per entre aquells rocs de malson, per dins de la geologia més primigènia, a través de colors d’àcid lisèrgic, em va aportar la darrera empenta necessària per a arribar, encara que fos com un autòmat, a Llaucha Punta.
Lamentablement, per un malentès que a hores d’ara encara no hem esbrinat, el matxo i el traginer que s’havien d’endur cap avall tots els nostres excedents, no estan a Llaucha Punta. Una part del grup ja ha iniciat, en desbandada, el descens cap a Jauacocha. En Joan-Enric i jo, junt amb en Darwin, que encara se la sap més llarga, hem entès que en Roger, que ha arribat a la collada amb les constants sota mínims, està a punt d’enfonsar-se. Sense que nosaltres gaudim, tampoc, de les hores més brillants de la nostra vida, anirem acompanyant, pas a pas, tintina a tintina, a l’amic tocat, pel camí avall. La baixada serà llarguíssima, a pas de cargol, amb sovintejades aturades per a fer empassar a en Roger un caramel de llimona, o de taronja, o de menta, qualsevol dosi de sucre que el desperti, per uns minuts, del seu marasme i el faci caminar... cent metres més. Al cap de cent metres, una paraula de coratge, o un absurd acudit, qualsevol dosi d’ànim que el faci seguir... cent metres més. En Darwin no hi és, però hi és. Aquest home te la virtut de convertir-se, quan cal, en una ombra. Petjant sense soroll, com un puma, apareix en una cantonada del camí o sobre un roc distant, albirant l’horitzó, vigilant, amb vista de linx, tots els membres de la expedició que s’han dispersat, com vençuts d’una guerra, per tota la vall. En una d’aquestes trobades ràpides, demanem al guia que despatxi a algun traginer o cuiner cap al fons de la vall per a sol·licitar ajuda: un cavall que pugi a rescatar en Roger del calvari. En Darwin, com sempre, somriu. En quatre salts inexplicables, desapareix pel camí, a impartir quatre ordres. A Huayhuash no hi ha cobertura de telèfon mòbil, ni 112 d’emergència, ni cap possibilitat d’helicòpter; a Huayhuash son les pètries cames d’un quètxua el que significa la diferència entre la vida i la mort.
En Roger toca fons d’una forma manifesta. Camina fent ziga-zagues, indecís, mentre en Joan-Enric i jo ja no sabem que fer per a mantenir-lo lúcid. Li descobrim, en alguna llacuna insondable, frases inconnexes, comentaris absurds. El fons de la vall continua llunyíssim.
Potser varen passar quinze minuts potser o una hora, no ho se pas –el temps havia assolit una consistència flexible- però finalment, des d’un angle del camí, descobrim la pertita polseguera que fan dos cavalls pujant al trot. Potser varen passar quinze segons, o quinze minuts més, no ho se pas, i els cavalls, guiats per l’Elmer, ja estaven recollint els fragments d’en Roger. Amb un posat d’indiferència sideral, en Roger, derrotat, ens mira des de l’alta gropa del cavall, abans de començar la galopada i s’acomiada:
-Gràcies, amics.
En Joan-Enric i jo ens quedem sols. L’alleugeriment del tràngol ens fa respirar. Tenim, per fi, en Roger en bones mans. Mig quilòmetre endavant, veiem com l’Elmer ofereix el segon cavall a en Carles i en Josep, que caminen sencers però amb fissures. En Carles l’accepta; en Josep, tossut, no. La última i agònica hora de marxa la farem, en companyia, el meu germà, en Joan-Enric, jo... i en Darwin, a la expectativa, sempre somrient.
Jauacocha és un dels llocs més imponents de tot el trèkking. El vel de cansament que ens enfosquia els ulls no ens va permetre gaudir, com s’ho mereixia, del sublim espectacle d’aquesta llacuna glacial, amb la seva germana bessona de Solteracocha uns metres més a dalt, al peu de la barrera de seracs i cims de Jirishanca i els Nevados Rondoy. La penombra de l’esgotament es barrejava amb la penombra del vespre. Una opacitat gris inundava el fons de la vall –que encara jeia als nostres peus, doncs encara ens quedaven un centenar de metres de descens- però a les altures, el darrer raig de sol moribund inflamava les neus d’un color de salmó fumat –un color trist i lànguid, de diumenge a la tarda. La última claror, quan arribàvem al campament, quedà sospesa en un sostre de núvols que es pintà de vermell, en un arravatat i fulgurant moment, com si fos de sang viva.
A l’altre cantó d’un precari pont de fustes que creuava el torrent de desaigua de Jauacocha, ens esperaven els nostres companys, cruixits, adolorits, amoïnats per la tardança, però tots sans i estalvis.


La última nit a l’alta muntanya

La lluna surt sobre Jauacocha. La seva claror ho amara tot d’una tranquil·litat freda, remota, irreal. Les grans muntanyes de Huayhuash, que sempre han estat distants i indiferents als nostres anhels, sota la claror lunar ara encara ho estan més. A la tenda menjador, abans del sopar, repartim les propines entre tots els traginers, cuiners i guies que ens han traginat, cuinat i assessorat, perfectament, en tot moment. La escena de donar aquests emoluments és, en qualsevol expedició, una obra teatral. Els uns saben que hi haurà propina, però ho dissimulen en nom de la bona educació; els altres la repartim de la manera menys servil possible. Ningú és sincer, però gràcies a això mantenim viva la sociabilitat. El càlcul dels imports a repartit sempre és un mal de cap. Cal distingir entre jerarquies, sense ofendre ni oblidar ningú. I si no aconseguim l’equilibri precís, la mateixa beneïda hipocresia dels receptors, que son tots uns senyors, farà que mai ens n’assabentem.
Una obscura barraca de pedra, a pocs metres del campament, fa d’improvisada taverna. La Estela és una senyora gran –o tal vegada no tan gran, sabrem més tard que te només cinquanta anys però 6 fills parits al món: l’altura desgasta i envelleix- inflada per enagos i faldilles, tocada amb un barret llampant i una ben treballada crosta de brutícia, ens ven unes enormes cerveses de mig litre que serveixen per a fer un brindis que no acaba mai: pel Diablo Mudo, per l’amistat, per Huayhuash... per la vida.

Campament Base-Diablo Mudo: 5h 42’ / +875m.
Diablo Mudo-Campament Jauacocha: 8h 15’ / -1.450m.


13 d’agost
Adéu, Huayhuash

L’acomidament del trèkking, i de la serralada, no pot ser més eloqüent. Sortint de Jauacocha, tombant el cap, de tant en tant, per a retenir el màxim temps possible en les pupil·les la impressionant bellesa dels Andes, pugem costa amunt, cap al coll de Macrash Punta. Des d’aquest punt, una plataforma ideal sobre la perspectiva de Huayhuash, diem adéu a tot aquest univers que ens ha posat a prova durant onze dies. Yerupajá és l’indiscutible rei, esmolat com una sageta, però en un racó d’aquest univers, igual que una galàxia subsidiària i humil, també distingim, i saludem, al nostre dimoni particular, el Diablo Mudo, que mut s’acomiada, a través de l’atmosfera, amb una suau i lleu vibració.
La força centrípeta que accelera tot final d’expedició (una força irresistible que demana una dutxa d’aigua calenta, un vas de vi, un llit tou, la veu de la dona que estimes a l’altre cantó de la línia telefònica) ens arrossega, pendent avall, d’esquenes a la realitat de Huayhuash –per sempre, a partir d’aquí, un simple record- cap a Llamac, el poble per on vàrem passar, fa quasi dues setmanes, amb el nostre autobús particular, buscant l’aventura.
El dia es converteix en set i pols. L’aire calent puja des dels fondals de Llamac. Els cactus treuen el cap, per aquí i per allà. Altre cop, com ahir, el descens es fa etern. Altre cop, com ahir, el grup es trenca i brilla, com un poliedre, per entre tot aquest pendent ressec. Altre cop, com ahir, em quedo ressagat, avui amb el meu germà Josep, que pateix el síndrome del final de les grans aventures. Cada passa és una epopeia, un esforç més gran que heure-se-les amb el Diablo Mudo, amb el fred glacial o amb la diarrea. Altre cop, com ahir, en Darwin ens segueix, com un àliga, en la distància, com una gran mare universal que vetlla per les criatures indefenses, brutes i mínimes en que ens hem convertit tan bon punt hem olorat, allà baix de tot, la sentor de civilització.
Quan arribàvem de Huaraz, Llamac va ser el finis terrae; ara, que venim de més enllà, Llamac és el cap de pont del món còmode i sensat. Les mancances d’un poblet andí, carregat de segles i de camperols, son invisibles quan entrem pel seu carrer principal, repartint prebendes i obsequis –gorres usades, buffs, samarretes, jerseis, fins i tot, generós amic Miquel, jaquetes de folre polar- als quatre vents. Recalem en una “bodega” plena de chullos, postals, begudes gasoses i jerseis d’alpaca. Una enèssima tia “Amelia”, com la de Huayllapa , ens rep com si fóssim el manà de Moisès, braços oberts, llesta a vendre’ns mercaderies o chochos, que a pesar del nom obscè i lasciu, son, tan sols, tramussos, o una cervesa calenta que més que treure la set la provoca encara més.
En Darwin i en Víctor, junt amb els dos cuiners, s’embarcaran, dintre de poc, amb nosaltres en el mateix autobús que ens ha de retornar a Huaraz, via Chiquián, però els traginers han acabat el contracte, el seu país és aquesta vall: uns de Llamac, els altres de Pocpa. Aquesta pols i aquests pobles andins, amb totes les seves mancances, son la seva terra. L’Abel, l’Elmer i en Narciso es queden a l’ombra de la uralita de la “bodega”, bevent una gaseosa, menjant uns quants chochos; després d’onze dies de ser uns servents fidels i abnegats, es converteixen de nou, com tots els quètxues, mentre el nostre autobús arrenca, en tres indis sobris, insondables, indiferents, d’acer.



L’hotel San Sebastián

Huaraz pot ser la nit i el dia. La nit dels quètxues i el dia dels turistes. Pot ser els barris suburbials de cases inacabades i pot ser l’exclusiu món de l’hotel San Sebastián, un paradís de pau rere de les altes tanques vigilades per càmeres de video i protegit amb portes blindades.
L’hotel San Sebastián, en tan sols un parell de minuts, ens va recordar qui érem i a qui ens devíem. En Darwin i en Víctor van encaixar-nos la ma –rugosa, amb durícies, la nit de Huaraz- i varen desaparèixer, sense dramatismes, per sempre més de les nostres vides. Intentant salvar del naufragi un símbol, vaig demanar-li al guia el seu número de celular –un gest inútil i sense futur. Les habituals promeses de contacte, trucades, cartes, mails, acaben sent sempre paper mullat. Ja ho sé, per experiència. He deixat a moltes muntanyes del món –a Nepal, a Marroc, a Ladakh, aquí mateix al Perú- amics que semblaven eterns i que s’han fet fonedissos, al ser de nou a Barcelona, en la boira del temps i de l’espai[16].
Qui som: uns turistes acabats d’aterrar al centre de Huaraz, una mica recremats pel sol, però tan ingenus com el primer dia. A qui ens devem: a una dutxa llarguíssima, perfumada de sabons; a la televisió via satèl·lit que els més addictes ja estan mirant al vestíbul de l’hotel; a la tarja de crèdit que obra portes, encarrega pizzes, compra cerveses, paga conferències a l’altre banda del món, per a fer saber a les nostres famílies que, a pesar d’haver intentat ser com els quètxues durant onze dies, incomunicats a les muntanyes, esgotats, tal vegada una mica més íntegres, seguim sent els occidentals de sempre. Que no pateixi ningú: la nostra idiosincràsia, per moltes cròniques que escrivim i per moltes frases boniques amb que acabin les nostres pel·lícules, no ha canviat gens ni mica. L’hotel San Sebastián, per si teníem algun dubte, ha acabat per a posar les coses al seu lloc.


La nit és jove

Mentre baixàvem, tot passejant, cap al centre de Huaraz, amb la pell llustrosa per les cremes hidratants i una subtil fragància de coco o de te verd a les mans, més de la meitat del meu ànim buscava, anhelava, desitjava un sopar gloriós per a signar la pau amb les meves debilitats; però l’altre part del meu ànim s’havia quedat a les muntanyes, enyorant la intimitat de la meva tenda d’acampada, el llibre de Jack Kerouac i el vertigen de les escalades. Quan s’acaba una aventura com aquesta, sóc un penell que giravolta amb el primer vent que bufa, tant aviat és una frase enginyosa d’en Ricard com una sentència quasi religiosa d’en Carles. Em sento fràgil i delicat: tan aviat podria emborratxar-me, junt als amics, amb Pisco Sour com donar mitja volta i trucar en Darwin per a beure amb ell una senzilla gaseosa.
A aquestes sensacions passatgeres ajuda la il·lusió de que, després de la perllongada dutxa i de la posterior sessió de descompressió, sóc més eteri, peso menys, com si m’hagués tret, a força de fregar-me la pell, els records més enquistats de Huayhuash.
Baixant, tot passejant, cap a la Plaza de Armas, decideixo que la nit és jove i que ens espera la disbauxa. Com no podia ser d’altre manera, desembarquem a la pizzeria B&B, a pidolar a la Giovanna una mica de comprensió. La Giovanna ens prepara una taula llarga i apostòlica, una impecable pista d’aterratge per a les pizzes, les brotxetes, les tartes flambés, els talls de carn, les ampolles de vi (Tacama, vi peruà que està molt a l’alçada de les circumstàncies) i, finalment, per als inevitables Pisco Sour, que acaben per a decantar qualsevol recança cap a la part solar del carpe diem. A mig sopar entren per la porta, també, en una conjunció astral que ningú ha preparat –la realitat sempre supera la ficció- els amics veneçolans. L’intercanvi de frases agudes, rialles i fotografies (fins i tot la Giovanna, com fa cinc anys, condescendeix a posar per al grup, una diminuta figura criolla, de pell bruna, entre mig dels rubicunds europeus que l’emparem) és constant.
A la muntanya, quasi tot hi te cabuda, però hi ha coses que escapen de la severitat alpinística, que te tendència a ser massa disciplinada; aquestes coses només afloren amb la distensió d’un sopar, d’un got de vi o d’una complicitat.
La meitat de mi mateix que s’havia quedat a les alçades, ha baixat, definitivament, a reunir-se amb la resta, quan m’ajec al llit de l’hotel San Sebastián, net i peixat, com un nadó.

Jauacocha-Macrash Punta: 2h 00’ / +475m.
Macrash Punta-Llamac: 3h 10’ / -1.125m.


14 d’agost
El descans dels guerrers

A primera hora del matí, no és en Marco ni en Luciano els que ens convoquen a cap tenda menjador; és l’aristocràtic bufette de l’hotel qui ens subministra la mantega i la fruita suficient per a alimentar un regiment. Els que no estem acostumats al luxe ens precipitem a arrasar amb qualsevol cosa que brilli, com les garses.
Huaraz, en el dia d’avui, és, per a nosaltres, un gran supermercat. No atenem a cap raó que no sigui arrossegar bosses plenes de chullos, regatejar preus de penjolls i polseres, negociar camises o comprar mitjons d’ovella. El deure més ardu dels expedicionaris no és fer el cim, sinó comprar els suficients regals i records, sense oblidar-se de ningú, missió impossible, per a tots els compromisos que esperen a Barcelona: un suborn per haver-nos pogut escapolir a l’altre punta del món. Tots anem de bòlit, amb llistes a la ma, intercanviant informacions i suggerint obsequis, excepte en Jordi Seuba, que ha pres la espartana decisió de no portar cap regal per a ningú; de fet, ni per a ell mateix. Mentre la resta ens cremem les pestanyes, posant potes enlaire el petit mercat indígena de la Plaza de Armas, en Jordi es limita a acompanyar-nos, mans a la butxaca, o a perdre’s pels carrers, sense rumb fix, quan es cansa de seguir-nos la corrent[17]
La idea d’en Jordi és atractiva. A l’hora de dinar, quan el grup ha posat l’ull en una nova orgia gastronòmica de preu irrisori, jo m’estimo més renunciar a la solució fàcil i entro, tot sol, després d’acomiadar-me degudament dels meus companys, en un restaurant barat i popular. Aquestes decisions son arriscades. Els menús populars peruans son escandalosament barats en comparació a les cartes dels restaurants turístics[18], però poden amagar, en el moment més impensat, l’atac d’un bitxo o, el que encara és pitjor, d’una salsa contaminada. El tuguri que trio està, tanmateix, immaculadament net. Les taules de fusta son petites. Les portes, completament obertes, aboquen al comensal al batibull del carrer. Menjo un platàs de sopa i un enorme arròs a la cubana, amb un tropical plàtan fregit en primer terme. De gana, no en passo gens. Els meus companys de taula son un parell de treballadors i una petita família que ha decidit tirar la casa per la finestra. Son uns moments autèntics, sense cap interès afegit ni reclam. La mestressa de la fonda, que quan he entrat m’ha mirat interrogativament, s’ha fet a la meva presència, en un racó, i al comprovar que ni molesto, ni exigeixo, ni em queixo, em permet fer una sobretaula solitària, cara a la galeria, observant la gent que passa i la llum andina.
La idea d’en Jordi és contagiosa. Segueixo sol, camí de l’hotel, i hi faig una plàcida migdiada. Em desperta el lladruc d’un gos. Com en somnis, sento, més enllà de la fortalesa cuirassada de l’hotel, la remor de la ciutat. Pujo fins a la terrassa del primer pis i em passo una bona estona mirant la gran muntanya de Huascarán, que a pesar de ser a més de seixanta quilòmetres, sembla a tocar de ma, amb els seus quasi set mil metres d’altura. L’inesperat parèntesi que després d’un angoixant matí de compres m’ha procurat aquesta solitud, és molt higiènic. Reprenc la lectura de “Els pòtols místics”, sense deixar de mirar, encara que sigui de reüll, l’Huascaran.
I encara seguiré sol, passejant pels carrers i carrerons de Huaraz, a la recerca de no-res. Em poso tendre contemplant les parelles d’enamorats que s’arrauleixen als bancs de l’Alameda Grau. Son parelles innocents i festives, endiumenjades, amb vestits passats de moda, elles, i amb pantalons de mil ratlles, ells. El col·legi “La Libertad”, d’estil colonial, pintat d’un blau infantil, em recorda la ingenuïtat morosa del Carib. En l’aire hi ha un sopor de ciutat de províncies.
Tan petit és Huaraz que encara no han passat ni un parell d’hores que ja m’ensopego amb una part dels meus companys, que esperonats per un nou dinar carnívor –lloen les excel·lències d’una pantagruèlica i sanguínia barbacoa de carn verge- han seguit ventilant els instints compradors, cinegètics, depredadors, pels carrers de la ciutat. La ràtzia ha estat un èxit. Exhibeixen peces de caça major: ferradures velles de cavall, raspalls, gorres de colors escandalosos, elixirs de la eterna joventut. Tot un èxit.


La Mayte Lanero

Quan en Carlos i en Josep ens anuncien la visita, aquella tarda, al hall de l’hotel, d’una missionera evangèlica que ho va deixar tot, a Barcelona, per a comprometre dos anys de la seva vida ajudant la població més desvalguda de Huaraz –els nens orfes o abandonats, i les dones amb risc d’exclusió social, per culpa de la violència de gènere- tots pensem que coneixerem una dona gris, madura, tallada pel patró de les monges, de sabata plana i bigoti incipient. Res més lluny de la realitat. La Mayte Lanero és una bonica noia de trenta cinc anys, vestida amb encert, optimista, transparent, i en un estat de perpètua alegria. La seva energia és encomanadissa. Aquestes alegria i energia encara les tindrem per més meritòries quan coneguem, de primera ma, l’abast de la seva tasca a l’ONG “Turmanyé”, que significa Arc Iris en llengua quètxua. De moment la Mayte només ens fa una visita de cortesia, sempre és agradable conèixer –o retrobar, com en el cas d’en Carlos i en Josep, que ja la coneixien a Barcelona- gent del país, poder parlar en català, posar-se al dia amb les mil i una petiteses que mai apareixen als diaris o a Internet. La Mayte ens conquereix a tots de seguida. De ser una obligació, la visita que ens proposa i el dinar que ens té preparat (la clàssica i tòpica Pashamanca) per l’endemà, passaran a ser una devoció.
Quan la Mayte marxa de l’hotel (retorna, més enllà de les parets de castell d’alta seguretat, a l’anònima nit de Huaraz), deixa en l’aire un suau perfum de colònia fresca i de nostàlgia.


La nit és vella

La Jaranina és, de primer cop d’ull, una noia exuberant. Acostumats a les dimensions més aviat magres de les noies andines, tant en l’alçada com en la voluptuositat, la Jaranina sorprèn. A més, no en te res, tampoc, de la seriositat tallada a ganivet que impersonalitza els rostres quètxues. La Jaranina es tapa el cap amb una gorra de llana, emulant, potser sense saber-ho, els cantants de rap de Harlem, i porta els ulls densament pintats, d’una foscor gòtica, amb la ratlla del rimmel que els allargassa en forma d’ametlla. La Jaranina és la garlaire cambrera de la pizzeria “Piccolo”, on aquesta nit hem aparegut, al reclam del perfum de mozarella, tots plegats. La Jaranina està encantada de flirtejar, sense cap complex, amb els clients, encara que potser arriba un punt en que la seva ensucrada simpatia comença a fer-se pesada. Qualsevol cosa no és el que sembla; qualsevol frase s’esmola; qualsevol diàleg és doble. La Jaranina, que a primer cop d’ull semblava exuberant, va tocant cada vegada més, a mida que avança la nit, de peus a terra, fins que finalment queda convertida, com la ventafocs, en una simple cambrera. En Jordi Seuba lluita contra el desencís amb grans dosis de cafeïna: ell sol es beu, durant el sopar, una Coca-Cola de dos litres.
De retorn cap a l’hotel, la nit de Huaraz ens acorrala. Pentinem uns carrers diferents, plens de locals d’oci nocturn, de llums de neó, de música trepidant. S’hi intueix el conflicte. És inevitable que a la porta d’un d’aquests clubs esclati una baralla, a empentes i a cops mal improvisats, entre dos borratxos, que ens deixa un mal gust de boca que ens fa oblidar, definitivament, el sabor de la pizza i també a la Jaranina.



15 d’agost
El mercat de Huaraz

Els meus biorritmes encara no s’han acostumat a les mandres matutines ni a la opulència dels llits civilitzats. A dos quarts de vuit del matí ja estic assegut a la prodigiosa terrassa de l’hotel. Els meus amics dormen, encara, somiant, potser, en parets de gel. Jo no les somio: les tinc davant. La llum fresca del matí il·lumina el gegant Huascaran amb una tonalitat innocent, de vi jove i escumós. La imatge d’aquesta enorme muntanya em crida i em captiva. És, tal vegada, l’últim lligam que encara servo dels dies passats a Huayhuash, a l’alta muntanya. La hora que passo, tot sol, contemplant la construcció d’un nou dia, no te preu. Sento els parrups dels coloms i esporàdics lladrucs de gossos. Canten els galls. A mesura que avança el matí, la remor de la ciutat –els clàxons dels cotxes, els crits de la canalla, un distant coet que anuncia la festa de la Mare de Déu d’Agost, i que deixa, per uns minuts, en l’aire, un jovial nuvolet de pólvora- ho inunda tot.
La visita al mercat de Huaraz és impressionant. Els colors, els sorolls, els perfums (molts d’ells al límit de la ofensa) arrasen al visitant com un tsunami. Els chanchos penjats a les carnisseries, els implorants caps de vaca o els cuys esventrats recorden, amb total cruesa, i amb escassa garantia sanitària, l’aforisme de la vida: devorar o ser devorat. Sobre tot el cuy, un gran rosegador, totalment desconegut per a nosaltres, apareix a cada cantonada, viu, dintre de gàbies, terroritzat per la olor de sang, o mort i obert en canal, amb un inquietant aspecte de rata urbana. Les empentes i la fortor de suor del riu humà que avança pels carrerons del mercat ens arrossega a través d’un espectacle multicolor. Fruites desconegudes, peixos fluvials, esquelètics gossos que remouen deixalles sanguinolentes. Al primer pis del mercat, l’olor primari de la sang fresca deixa pas als condimentats guisats que una bateria de petits restaurants ofereixen a preus irrisoris. Els menús greixosos –caldos nutritius, verdures ofegades, carn bullida- son la panacea de tota una multitud que, confirmant l’èxit de la llei carnívora, han aconseguit, un dia més, devorar en lloc de ser devorats. Dono un sol a una dona gran, apàtica, perduda, amb els ulls entelats per la edat (una mirada glauca i desconcertada) perquè miri fixament durant uns segons la meva càmera de video i em permeti robar-li l’ànima. L’abundància del mercat vessa a l’exterior. Tot el barri que envolta l’edifici està ocupat per carros que venen chancho a l’ast, sucs de canya de sucre i raspadura (gel picat –segons el venedor, portat directament de les glaceres dels Andes- impregnat amb xarop de fruita). Però també per pageses vestides amb els habituals enagos de colors llampants, protegides pels habituals i verticals barrets de copa, ofuscades per núvols de canalla, que esposen la seva mercaderia –blat de moro, tamales, espècies, fins i tot pollastres- sobre una manta, directament al terra. En petites vitrines que s’amaguen en petits portals, mercaders obscurs venen polvos que pretenen curar les malalties físiques però també les morals, a un pas de la bruixeria, escorrialles industrialitzades dels vells chamans inques. Altres comerços monopolitzen els barrets, o la telefonia mòbil, o la roba, o la omnipotent electrònica japonesa. Tot Huaraz tremola i giravolta, en equilibri, al voltant del seu mercat. Aquesta promiscuïtat marejant, tòrrida, saturada de fums de fregit i d’esgarips de música de kena, em provoca una gran set. L’apago amb un gelat de papaya. La frescor del glaç em torna a recordar, per uns moments, les muntanyes. No han passat ni dos dies i ja estic enyorat.



La Mare de Déu d’Agost

La gran celebració de la Mare de Déu, la solar festa cristiana de l’estiu, ha tret al carrer les imatges més infantils i inofensives de verges que semblen més aviat nines carregades de bijuteria. Se les veu de lluny, en equilibri sobre les espatlles de la multitud, dansant discretament al so de les melodies de guitarres i flautes. Els homes van mudats amb vestit i corbata, i les dones oscil·len sobre altes sabates de taló. Els homes se senten tan estranys en la indumentària dominical que amaguen la vergonya a glops de cervesa. Les dones, sobre les sabates de vampireses provincianes, no poden resistir la cadència del ball i s’arrenquen en moviments voluptuosos. Tothom, homes i dones, suen a raig. Busquen en cada carrer l’ombra d’una taberna, unes cadires i una taula, a l’exterior, i beguda fresca. L’alcohol s’acumula a les venes i tot son rialles i facècies. La Mare de Déu d’Agost, ben protegida en un racó, fa els ulls grossos a la ingènua diversió.
Mai les processons havien projectat tanta alegria i color sobre la terra. Venint com venim del fons de la Santa Inquisició i dels penitents carregats de cadenes i de cilicis, la festivitat de Huaraz és, a pesar de la calor meridiana, un glop d’aire fresc.
La desimboltura del ball i la continuada ingestió de cervesa, que raja pel broc gros, desinhibeix el secular i hermètic caràcter inca. Els pelegrins ens obsequien amb beguda i amb rialles; ens conviden a ballar; se senten feliços, sota l’advocació de la Mare de Déu, que per un dia, tot ho permet.
Ens haguéssim barrejat amb la gentada, pels carrers, a estirar més el braç que la mànega, sinó fos perquè a l’Hotel San Sebastián, puntual com a europea que encara és –a pesar de que ja diu “ahorita” i allarga las esses més del permès pel Diccionari de l’Acadèmia de la llengua espanyola- ens espera la Mayte Lanero per a portar-nos cap a una altre festa: la de la Pachamanca.


Pachamanca

Als afores de Huaraz, després d’un curt viatge en colectivo[19] arribem al “Recreo Yanet”. La filosofia d’aquest negoci és intel·ligent. A la mesura de la butxaca acomodada, però també de la més minvada, encara que sempre de classe mitja, el “Recreo Yanet” ofereix tant un dinar en tota regle, sota l’ombra d’un tendal, com el lloguer de barbacoes per a cuinar les pròpies vitualles. La gespa fresca i grassa, en acabat, acull, per a fer una llarga migdiada, tant als que s’han pogut permetre la hecatombe com els que només han menjat un tall de chancho. L’aspecte de paradís terrenal que vol oferir és prou plausible.
La Pachamanca és un menjar tradicional que, com tots els menjars tradicionals, actualment ha saltat de la objectivitat de la supervivència a la subjectivitat del producte de luxe. Carn, blat de moro, patates, tamal i verdura es couen, molt lentament, al ventre de la terra, envoltats de brasa. Aquesta manera de cuinar era compatible amb la feina que sempre ha absorbit als pagesos –i sobre tot a les pageses. La terra cuinava per a ells, mentre ells es podien dedicar a altres menesters. També com tots els menjars tradicionals, era l’abocador dels productes que havien sobrat o que s’havien de reaprofitar: hi anava a parar qualsevol aliment, com succeeix en d’altres menjars clàssics (la pizza italiana, la paella valenciana, els cocidos de mitja Espanya, la coca de recapte de Lleida, els momos tibetans, i tants d’altres). Ara, la Pachamanca, ennoblida pel rètol de “tradicional”, es servida a taula en una llarga fusta transportada per dues cambreres, com si carreguessin el Gran Toisó d’Or. Tot estava a favor de la excel·lència; tot semblava indicar que el tiberi ens trauria el ventre de penes. La Mayte, disposada a guiar-nos per l’univers de la Pachamanca, ens havia alliçonat sobre la seva textura, el seu grau de cocció, el seu sabor; fins i tot s’havia preocupat de que en la barreja de carns no hi hagués porc, per mor de que la triquina –encara en plenes funcions a Perú- no ataqués els nostres desprotegits estomacs europeus. Tot estava a favor, doncs, però tot resultà un gran fracàs. La consistència flonja de la carn, com si fos bullida, sense l’alegria a que ens te acostumada la brasa directe i el cop de foc, ens va decebre. El farcit dels tamales era lànguid i llefiscós. Les verdures, per contra, havien quedat enquistades en un tacte de pedra seca. El blat de moro, sense la paciència d’un bon torrat, semblava fet amb bales de plom. A pesar de que camuflàvem la tragèdia el millor que podíem, els plats van quedar escandalosament plens, malgirbats, tot un pecat en un país com Perú. Ens sabia greu per la Mayte, que havia posat tota la seva il·lusió en l’àpat i també perquè ningú millor que ella, amb els sacrificis diaris necessaris per a tirar endavant la ONG, podia apreciar el valor de tot aquells aliments desaprofitats en una economia de subsistència. Però les coses son com son. La Pachamanca deixà pas al tacte fresc de la gespa. Ens vàrem estirar a prendre el sol, a descansar, a somiar, dissimuladament... en un bon tall de xai a la brasa, amb all i oli.


Festa al colectivo

La Hilda és una dona entrada en carns, però de carns encara règies. Aquesta sí que és una típica andina, gairebé tan alta com ample, amb un pitram esponerós i una anatomia sòlida. Comprimits a l’interior del colectivo que ens torna a Huaraz, delmats per la separació que hem sofert a l’hora de distribuir-nos, en Jordi Cárdenas, en Ricard, en Carlos i jo hem quedat en absoluta minoria davant dels passatgers quètxues que se’ns rifen entre rialles i acudits. Som el festiu cap de turc d’una colla de descarades dones que no tenen vergonya ni pietat. La Hilda és la directora de la coral, la que te menys vergonya i menys pietat. En Carlos és la diana de les seves provocacions, “el abuelo guapo” –com el bateja. En Carlos, amb la barba de dotze dies i la seva fesomia de víking, trenca el cor de mig taxi. “Los españoles son como el Vicks VaporUp: frotan y frotan y nunca penetran” –sentencia la viperina llengua de la Hilda. I el taxi esclata en una rialla absoluta, total, definitiva. Tot el viatge fins a Huaraz és una constant festa. A l’hora d’acomiadar-nos, a la parada de taxis, la Hilda, potser sense la seguretat que li donava la promiscuïtat del cotxe, s’avé a fer-se una fotografia amb nosaltres amb la guàrdia baixa. Ja no riu: només somriu, com una col·legiala agafada en falta.


Turmanyé

De nou a Huaraz, la Mayte ens invita a visitar Turmanyé, l’associació cristiana que tira endavant el projecte social on col·labora la nostra amiga. A l’obrador tèxtil saludem una dotzena de callades dones que, a pesar de tenir la dignitat en franc procés de recuperació, encara guarden a la mirada una espurna de desconfiança cap al món. La història de cadascuna d’aquestes dones donaria per a molt. Son dones amb risc d’exclusió social, al límit de la pobresa, de vegades ignorades o fins i tot maltractades pels seus marits i parelles. Al Perú, conceptes com pobresa o exclusió social, son un salt mortal sense xarxa. Mentre teixeixen la llana d’alpaca que després es transmutarà en jerseis, bufandes o chullos, aquestes dones intenten posar ordre a les seves vides. A través de les finestres, observo el sol de tarda com il·lumina de color rosat els cims de la Cordillera Blanca. La bellesa dels Andes, que tant m’ha subjugat durant aquest viatge, perd intensitat al conèixer, de primera mà, les precàries situacions d’aquesta gent. I encara en perdrà més quan la Mayte ens acompanyi a la residència de nens abandonats. La Tia Mayte, com és saludada amb efervescència per una colla de criatures entre els quatre i els setze anys, ens obra la porta a la realitat. En el fons, tots ens sentim culpables de dilapidar la nostra vida en vanes gestes esportives o en narcisistes escalades d’alta muntanya, quan sentim la mirada insondable d’un bebè de pocs mesos que ha estat abandonat per la seva mare en un cubell del mercat. O quan m’assec a la falda la Nicole, una nena de quatre anys, que de seguida aprofita la meva proximitat per a repenjar, tendrament, el cap contra el meu pit. O quan la Camille, una altre nena de curta edat, es resisteix a deixar anar la ma d’en Joan-Enric...
Al sortir als carrers de Huaraz és una altre, com he dit, la bellesa dels Andes. Però també és una altre la Mayte Lanero. De ser només una agradable i bonica jove ha passat a ser un referent. Les nostres tretze vides estan una mica més buides: em falten paraules per a agrair a la Mayte la seva titànica tasca. Em falten paraules i em sobra vergonya. Però també les nostres tretze vides estan una mica més plenes: si hi ha persones com la Mayte, encara no està tot perdut.
La Mayte s’acomiada de nosaltres en la pastisseria que te l’associació Turmanyé al centre de la ciutat. En allà, immunitzats de nou contra les misèries del tercer món per una gruixuda capa de nata i xocolata, descobreixo ara en la mirada de la Mayte –potser sóc més lúcid que fa vint-i-quatre hores- un gran cansament. El sacrifici déu desgastar molt. Li descobreixo, també, un distanciament. La Mayte ja no és com nosaltres. Per molt que parli català i tingui la pell clara; per molt que la protegeixi un passaport de la comunitat europea; per molt que a Barcelona hi hagi una família que la espera, la Mayte ha trencat les amarres. Nosaltres, amb prou feina escalem muntanyes; la Mayte, amb la seva fe, les mou.


16 d’agost
Epíleg

Tornen a cantar els galls. El Huascarán continua impertorbable, com deia en Jack Kerouac, “igual que un Buda il·luminat”.
L’Enrique ens porta de la ma fins a la estació d’autobusos. Les darreres hores han estat una sèrie gairebé ininterrompuda d’acomiadaments: en Darwin, en Víctor, la Giovanna, els veneçolans, la Mayte, ara l’Enrique, tots han marxat discretament de les nostres vides però cap ens ha deixat indiferent. Ni tampoc indiferents ens deixen els Andes, que distingim per darrere vegada a través dels vidres de l’autobús de línia que ens porta cap a Lima. Més enllà de l’atmosfera pura i cristallina, els grans cims de la serralada brillen encara com joies. Per poca estona. La humida garúa torna a ofegar-nos. El vespre cau a les portes de Lima, en mig dels embussos de tràfic, altre cop, com a l’anada, amb els vidres del vehicle entelats, com si ens capbuséssim en un malson.


Punt i final. El color gris ha absorbit fins la última espurna de claror. L’oceà també és gris. I gris és el pollastre a l’ast que sopem en un restaurant de Miraflores. I gris és l’Hotel Place, on em refugio en una habitació, tot sol, per a intentar vèncer, en les últimes pàgines del llibre d’en Jack Kerouac, l’enyorament de les muntanyes.



Can Rocatova
Setembre 2011 – Maig 2012










Glossari


Ají
Salsa amb all

Apu
Esperit tutelar de les muntanyes. Deu lar.

Boleta
Tícket, bitllet.

Cebiche
Peix cru i macerat en llimona.

Cebicheria
Bar on se serveix cebiche. Per extensió, restuarant.

Celular
A tota Sud Amèrica, telèfon mòbil.

Chacra
Petita parcel·la de terra dedicada al cultiu, de propietat familiar i privada.

Chicha
Beguda alcohòlica fermentada del blat de moro.

Chicha morada
Beguda refrescant, sense alcohol, que s’obté del blat de moro morat (color fosc, violaci).

Chifa
Menjar xinès. Per extensió, restaurant xinès.

Chocho
Tramús.

Cholo
Indi (despectiu).

Choza
Barraca de pedra seca amb el sostre de palla. Hàbitat dels pastors a Huayhuash.

Chullo
Típic barret andí, fet de llana d’ovella –el més bast- o d’alpaca i vicunya –el més sofisticat i eficaç- que tapa completament el cap, incloses les orelles. És de gran utilitat en les fredes nits d’altura.

Durazno
Préssec

Garúa
Boira humida i enganxosa, provocada per les diferències de temperatura entre el mar i la terra, que cobreix, durant tot l’hivern, el cel de Lima.

Gringo
Nord americà. Per extensió, estranger.

Ia
Si, en quètxua.

Kena
Flauta andina.

Muki
Diable ctònic i subterrani que provoca enderrocs i allaus a les mines per a castigar la cobdícia humana.

Palta
Alvocat

Pampa
Plana.

Pilca
Tipus d’herba, assecada, que utilitzen els habitants de Huayhuash per a aixecar els sostres de les seves cabanes.

Pisco Sour
Còctel oficial del Perú, d’origen recent, que combina l’aiguardent Pisco amb clara d’ou, llima, licor de goma i unes gotes d’angostura.

Pishtaco
Vampir de les muntanyes que extreu el greix dels homes, fins a deixar-los buits i matar-los. Abans venia aquest greix perquè les campanes dels pobles sonessin millor. Avui en dia el mite s’ha actualitzat i el greix serveix per a les fàbriques de Lima i les multinacionals de tot el món.
Assimilable al “Sacamantecas”.

Quebrada
Vall

Quenoal
Arbre –o arbust- baix i rebregat. La escorça s’arrenca com fulls de diari. Em van explicar que els antics pobladors del Perú n’extreien matèria per a fer paper i tints colorants.

Serrucho
Habitant de la serralada dels Andes (Despectiu).

Tamal
Pasta de cereal farcida d’ou dur, olives i fragments de carn, que es cou al forn embolicada amb fulls de plàtan.

Taxi Cholo
Petit tricicle cobert que fa les funcions de taxi en les distàncies curtes de les ciutats. Similar al Auto Rickshaw de la Índia.

Terruco
Terrorista.
[1] “Els Pòtols místics” (Dharma Bumbs), Jack Kerouac, Editorial Proa, 1962.
[2] Esmorzar en ple vol sobre la selva amazònica: entrepà (gomós) de gall d’indi i formatge, suc de taronja (correcte), petita pasta de fulls (interessant), iogurt de myrtilles (excel·lent), presa de xocolata Kit Kat, cafè (horrible).
[3] Acuso en aquest paràgraf a Vargas Llosa de multimilionari, però això no és obstacle perquè el reconegui un gran escriptor. Precisament, per a aprofondir en el problema terrorista, i per a captar des d’una òptica diferent les grandeses i les misèries dels Andes, recomano la lectura del seu llibre “Lituma en los Andes”.
[4] No estarà de més relacionar els noms de tots els expedicionaris: Josep Asensio, Carlos Nieto, Ricard Jorba, David Jorba, Joan-Enric Torra, Bruno Macron, Jordi Cárdenas, Pepe Arranz, Jordi Seuba, Miquel Xofra, Josep Torrent, Roger Matheu i jo mateix.
[5] Veure “El Pirineu subjectiu”, pàg.20.
[6] Sopa, truita de riu (sense espines, els postres cuiners s’han lluit) amb patates fregides, tomàquet i cogombres, crema de llet amb coco, canyella i pinya, mate de coca.
[7] Llibre i pel·lícula: “Touching the void” (Tocant el buit).
[8] Foulard ritual budista que es lliura en senyal de respecte o com a benvinguda. Durant la nostra expedició al Ladakh de l’any 2008, ens en varen regalar a l’arribada a Leh. Veure en aquest mateix llibre, “El somriure de Buda”.


[9] Sopa de naps, pollastre amb arròs, patates i pastanaga, salsamora de pinya, infusió.
[10] Menjar típic dels Andes del Perú. Carn de porc, vedella i pollastre –acompanyada de “tamales”, verdures i patates- que es cou, molt lentament, enterrada sobre brases, durant hores. Al final d’aquesta crònica, explico la pachamanca que, finalment, seguint els conductes reglamentaris, vàrem poder fer, encara que no gaudir: no ens va agradar gens.
[11] En plena primavera, va fer amb nosaltres la dura travessa Vall de Remuñe-Refugi de Portillon-Vall de Literola; després, al mes de juliol, va escalar els pics d’Spijeoles i de Gourdon (els seus primers 3.000’s) i la cresta que els separa.
[12] Veure en aquest llibre, “El somriure del Buda”.
[13] Veure en aquests diaris, el llibre “La memoria alpina”, capítol “Esquí de muntanya a Saas Fee”.
[14] Veure en aquest mateix volum, l’escrit “El somriure de Buda”
[15] A la d’en Darwin, que anava obrint via, érem: en Josep, en Carles, en Jordi Cárdenas, en Joan-Enric, en David Jorba i jo. A la d’en Víctor: en Bruno, en Roger i en Jordi Seuba.
[16] L’únic que encara ha seguit intercanviant telegràfics i incomprensibles mails (en un macarrònic anglès de SMS) amb nosaltres ha estat l’Angchuk, de Leh, al Ladakh, el nostre guia en la expedició a l’Stok Kangri. És la excepció que confirma la regla.
[17] D’aquesta feta, sorgí la frase, acunyada per l’enginy de l’amic Joan-Enric, que diu: “gastes menys que en Seuba en regals”.
[18] Cap dels dos és comparable a les tarifes europees, però mentre el grandiloqüent, amb vi, cervesa i cafè pot surtir, al canvi per 12 ó 15 euros, el popular no arriba als 2 euros.
[19] Furgoneta a mig camí entre el taxi i l’autobús. Durant el recorregut, la gent, en funció de la ruta que segueix, puja i baixa, i paga en cosonància amb el trajecte.